indigneu-vos. Pep Barrull
Molta expectació hi havia a Madrid, a la sala Galileo Galilei, plena de gom a gom – molta gent va quedar-se al carrer – per escoltar Rufián (ER) i Emilio Delgado (Sumar), un bloc històric per guanyar l’extrema dreta. Aquest és el missatge i l’objectiu.
Deia Rufián que això va de “renúncies”, i aquest és el quid de la qüestió. Va de renúncies i “generositat” a la recerca d’un objectiu superior, parar els peus a l’extrema dreta. “Guanyar província a província”, perquè “tenc por” deixava clar Rufián.
Certament, Rufián ha reforçat el seu paper parlamentari, no sé si líder, però sí contundent en les seves intervencions, clar com l’aigua, denunciant les barrabassades de VOX, al mateix temps fent evidents les debilitats del PP i de Feijóo a remolc de les pulsacions de VOX, comprant el seu discurs, radicalitzant-se i competint amb els d’Abascal. En aquesta competència han anat perdent bous i esquetlles, han anat engreixant la caixa de vots de VOX i ensems debilitant el seu projecte, desdibuixant el seu paper de dreta moderada, amb tics autoritaris que l’allunya del que va ser el seu espai. Qui mana a la casa del PP? Aznar i la seva FAES? El trumpisme d’Ayuso i el seu mentor Miguel Ángel Rodríguez? Un Feijóo cada dia més descol·locat en la seva estratègia? Sembla clar que Feijóo està encotillat per aquests personatges, no ha sabut trobar la manera de parar el creixement de VOX a costa del PP i ha entrat en mode pànic. Patètica la intervenció del PP l’altre dia al Congrés arran de la destitució del cap adjunt de la Policia Nacional després de saber-se la denúncia per agressió sexual i violació d’una policia. Com Tellado cridava “náuseas de verle -referint-se al ministre Marlaska – sentado en el banco azul” i la coral pepera cridant fins al paroxisme “dimisión”. I tot sense aportar ni una prova de què Marlaska hagués conegut i tapat el cas. El PP va aconseguir prendre el protagonisme a VOX, i ocupar el seu lloc. Així el PP sense estratègia ni idees pretén robar vots a VOX, i el seu resultat és exactament el contrari. Va muntar una performance que es desfeia com el gel en acabar la sessió. D’una hipocresia majúscula quan el PP ha protegit l’alcalde de Móstoles arran d’una denúncia d’una regidora del PP que l’acusa d’agressió sexual. Veure la palla a l’ull del contrari i no veure la biga en ull propi. I VOX va engreixant les expectatives electorals a costa de la pèrdua del PP, i no sembla que hagi de canviar.
I és aquí on Rufián entra en joc llançant el projecte de “bloc històric” per guanyar l’extrema dreta. Contundent deia “yo no quiero ilusionar, yo quiero ganar. Eso exige de ciencia, de método y exige de orden”. “No estoy pidiendo a nadie que renuncie a sus siglas o a sus ideas. Tampoco a la autoderminación de Catalunya en pos de una lista conjunta de la izquierda”. Constituir un grup parlamentari compartit, “Grup interparlamentari coordinat comú”. Proposava “tres o quatre punts programàtics en comú de les esquerres que després d’un debat intens i molt interessant de les cúpules dels partits es presentin amb ciència i ordre província a província. Cadascú a casa seva i antifeixisme, dret a l’autodeterminació i dignificació de les condicions de vida de tots”. I en aquest projecte no hi sobra ningú “quiero hablar de una izquierda que respeto muchísimo, referint-se a Podemos, Pablo Iglesias para mi es el mejor de nuestra generación, Irene Montero es una fuerza de la naturaleza. Yo les quiero en todo esto. Quien crea que esta gente sobra se equivoca”.
El repte ja està llançat. Veurem com reacciona l’esquerra, com reaccionen les cúpules dels partits. És cert que l’esquerra per definició és idealista, el pensament sempre ha estat en la base del fer, també el resultat és l’atomització, la discussió eterna per una coma o un punt (jo també hi he participat i en som corresponsable) i el resultat “tants caps tants barrets”.
Hi haurà generositat per part de tots i totes? Serem capaços d’articular renúncies per un bé comú? S’imposarà el seny i generarem la capacitat d’il·lusionar l’esquerra?
I també és important per condicionar el PSOE i generar les reformes imprescindibles. Un PSOE que se situa fora de l’esquerra i sempre ancorat al centre (què és el centre? Res, en tot cas sempre a la dreta). Pedro Sánchez ens ven com a èxit el creixement de l’economia, i és cert, però els salaris no es beneficien d’aquest. I és aquí on el discurs populista de VOX va penetrant.
Molta força a Rufián, i “fins a la victòria sempre”, com deia el Che.
