A la foto Xisco Valls, campió mundial de baldufes en acció.
Un Cap de Fibló és una Baldufa llançada per algun déu enrabiat; una Baldufa és la cosa més semblant a un Cap de Fibló que un humà alegre pot aspirar a llançar. Revista Cap de Fibló (2021). Volum 1.
No és cap novetat si comentam que el context històric que ens toca viure es troba condicionat enormement per les TIC (Tecnologies de la Informació i de la Comunicació) i per un ritme frenètic en absolutament qualsevol camp que inevitablement ens condueix a experimentar sentiments de tensió física, mental i emocional constants.
Tanmateix, existeixen petits reductes on gràcies a un objecte concret, la baldufa, sembla que l’excessiva digitalització i el ritme extenuant que imperen s’hagin congelat momentàniament i permetin que experimentem de nou amb un objecte analògic, tradicional i completament vinculat a la tradició més popular.
Des de fa alguns anys, les baldufes estan omplint places i carrers a Pollença, especialment de la mà dels infants. És difícil expressar en paraules la sensació que provoca aquesta estampa –que gairebé podríem descriure com a paranormal, especialment si tenim en compte el que s’estila avui en dia–, però sens dubte es vincula amb la pausa, tan necessària en els temps que corren. Fer-la rodar provoca una gran satisfacció i veure-la ballar et deixa embadalida.
Aquest objecte existeix des de fa mil·lennis (inclús el trobam representat en suports pictòrics i literaris) i els usos ancestrals que se li atribueixen són d’allò més variats: des de ser un element d’un ritual religiós o profètic, la peça d’algun mecanisme per fer foc o un objecte per estudiar-ne la física. Però, sens dubte, l’ús més estès és el de fer-la ballar per divertir-se: un joc. A més, existeixen nombrosos models amb mides molt diverses elaborats amb distints materials per cultures d’arreu del món. Variats són també els jocs que permet aquest objecte, però on destaca la punteria (per excel·lència el «Poi!»), qui la fa rodar més temps o qui fa filigranes amb la corda, entre d’altres.
Si tenim en compte que els jocs tradicionals es defineixen per la seva transmissió de generació en generació, instauren llaços i complicitats entre familiars, creen un espai comú més enllà de l’edat, són característics d’un lloc, pertanyen a la idiosincràsia d’un poble i són difícils de trobar en una altra banda, veurem que en el cas de la baldufa és l’excepció que confirma la regla, ja que és tradicional en els cinc continents.
Pel que fa a Mallorca, l’art de fer baldufes era relativament comú i es podien comprar a les fires artesanals. Actualment, però, el torn està desapareixent i la gent que sap fer baldufes és molt escassa. Aquest panorama sembla devastador, però la realitat és ben diferent; la baldufa mallorquina mai havia estat tan coneguda a escala internacional com en l’actualitat.
I com és possible, doncs? En part, gràcies a les diades celebrades en els darrers anys a Pollença i Costitx, als campionats mundials (l’any 2023, el pollencí Xisco Valls es proclamava campió del món en estiu lliure) i a la investigació en tècniques de joc originals i virtuoses, que inevitablement han provocat el ressorgiment de gent interessada. Però en bona part també gràcies a l’àrdua tasca acomplerta des del 2016 per l’Associació Cultural Cap de Fibló.
Aquesta associació, que també ha impulsat multitud d’activitats relacionades amb la cultura, els drets humans i socials, la natura i la publicació d’una revista, va crear Embaldufats, un col·lectiu artístic i cultural que es dedica a l’experimentació i la difusió de l’art de les baldufes. No tan sols elaboren baldufes artesanals, sinó que profunditzen i difonen jocs tradicionals i innovadors baldufers, compartint amb la societat els coneixements a través de la Trobada Mallorquina de Baldufes, que se celebra a Pollença cada octubre des del 2018.
Xisco Valls creu que la bona rebuda i l’auge que està patint la baldufa a Pollença es deu, per una part, a les seves dinàmiques obertes a tota la ciutadania, vinculades a la cultura viva, a ocupar espais públics amb jocs col·lectius i d’una forma completament altruista. Però, per altra banda, perquè és com si hagués romàs un caliu latent dins la cultura popular de la gent i l’associació hagués estat la flama que ha permès que torni a cremar amb força. Realment s’ha omplert un buit existent mitjançant un joc popular ancestral que permet renovacions i innovacions constants.
