L’Auditòrium de Palma es va omplir diumenge passat per acollir la tercera edició del GlosaFest, una espècie de mostra-festival que reuneix els glosadors més destacats del moment a Mallorca i els ajunta amb improvisadors arribats d’arreu del món. Aquesta vegada, el GlosaFest mostrava les tradicions més vives, les més arrelades, les més fondes, i les que volen més, també. Acompanyant Mateu Xurí, Maribel Servera, Pau Riera i Miquel Servera, hi havia el mestre versador canari Yeray Rodríguez, la joveníssima cubana Anamarys Gil, i els bertsolaris bascos Andoni Egaña i Maddi Ane Txoperena.
Exercí de mestre de cerimònies l’investigador de cultura popular i divulgador de la glosa Felip Munar, que ja ben aviat saludava entre el públic, per a sorpresa de molts, l’entrenador del Mallorca Jagoba Arrasate. De fet, els primers que encetaren foren els glosadors mallorquins per convidar a sortir a l’escenari els bertsolaris bascos. En una de les seves composicions, el mestre Andoni Egaña, guanyador quatre vegades del campionat de glosa que cada any omple estadis al País Basc, va convidar Arrasate a sortir a l’escenari. L’entrenador mallorquinista va saber correspondre amb improvisació el desafiament d’Egaña, i rebé una gran ovació. Els bascos batallaren al seu torn amb els mallorquins Mateu Xurí i Miquel Servera.
Des de la cabina tècnica un traductor i un transcriptor transmetien a la gran pantalla sobre l’escenari les traduccions simultànies dels bertsos en euskera. Bertsolaris i glosadors combatien una mica en directe i una mica en diferit. Els mallorquins seguien a la pantalla les traduccions simultànies, mentre que els bascos rebien a l’orella la traducció dels mallorquins. El ritme no podia ser tan ràpid com ho seria en altres ocasions. De ben segur que els assistents ens perdérem en aquesta traducció ràpida i eficient, detalls literaris, dobles sentits, o qüestions relacionades amb la fraseologia de l’euskera que devien conferir un pes literari molt més gran del que podíem veure a les pantalles. De factura bellíssima era la convivència de les tonades basques, telúriques i ancestrals, amb les mallorquines, gairebé talaiòtiques, rustiquíssimes, i poc donades, ambdues, a floritures vocals o harmòniques.
Després vendre el talabastaix oceànic i caribeny. Entrarien en escena Yeray Rodríguez, mestre en el llaüt i en la improvisació i també en la composició, i la jove cubana Anamarys Gil, rapidíssima en el combat i amb una veu també prodigiosa. Alternaren el combat amb els mallorquins una altra vegada. El canari Rodríguez apel·là més d’una vegada a la germanor entre canaris i mallorquins, no sols per l’aspecte illenc, sinó per l’enorme pressió turística que pateixen ambdós indrets. Yeray Rodríguez demostrà que venia per convèncer el públic dels seus arguments i se’l posà dins la butxaca amb una dècima feta i apresa en català per a l’ocasió. I se’n sortí prou bé, tot i que després reconegué que l’havia apresa de memòria i que sense la traducció simultània no podia entendre les gloses dels mallorquins, que en aquest torn eren Maribel Servera i Pau Riera. Tant una com l’altre s’atreviren amb el punt cubà, de ritme rapidíssim i que reclama gran agilitat mental. Fins i tot Maribel Servera, que reivindicà el paper de la dona a la glosa juntament amb la seva col·lega cubana, s’atreví amb una dècima en castellà.
Dues hores després d’èxtasi creadora, d’improvisació, de tonades mallorquines, de bertsos bascos i de punt cubà, arribava el final, una ovació tancada per a un conjunt d’improvisadors de talla mundial que demostraren al públic i al món que les llengües no són frontera de res, sinó llaços de comunicació, i que no cal renunciar a la llengua pròpia per confegir llaços afectius entre persones i comunitats. Una lliçó que hauria servit als qui veuen en la diversitat lingüística una nosa a les seves ínfules supremacistes.
