Aquesta setmana passada es varen presentar públicament i amb la presència i participació del conseller d’Habitatge del Govern balear i del batle de Manacor, dues promocions que inclouen trenta-cinc habitatges que han pogut aprofitar dos edificis comercials que han estat reconvertits en habitatges gràcies a la flexibilitat que ha aportat en aquest sentit la llei de mesures urgents en termes habitacionals del Govern de Marga Prohens.
En total, però, són prop de 120 habitatges els que al municipi de Manacor es podran construir per aquesta via. La condició, que tots aquests pisos surtin al mercat com a habitatges de preu limitat.
Els pisos més petits d’aquestes promocions tenen una superfície de 45 metres quadrats i un cost de 119.000 euros. Surt a 2.644 euros el metre quadrat. Segons dades de la immobiliària Yes Mallorca, el gener del 2024 el preu del metre quadrat a Manacor era de 2.044 euros. En canvi, a l’octubre, segons Fotocasa, era de 2.384 euros el metre quadrat. Idealista, en canvi, ja al gener del 2025 estableix el preu mitjà en 2.850 euros. Cal aclarir que aquestes dades parlen d’habitatge en general i no d’obra nova.
En els dos primers casos, el preu de l’habitatge de preu limitat està per sobre clarament del preu de mercat. En el tercer cas la diferència és de 200 euros, una distància sensible però alhora poc determinant si pensam en compradors potencials que manegin nòmines mileuristes i que no tenguin un coixí familiar que els sustenti en cas de tenir qualque denou econòmic o laboral.
La iniciativa dels habitatges de preu limitat no permet treure els pisos al mercat lliure si no és amb una puja que com a màxim ha d’assumir la puja de l’IPC d’ençà que el nou propietari va adquirir el pis. Una limitació lloable i que, tenint en compte el dret constitucional a un habitatge digne i l’emergència habitacional que viuen els ciutadans de les Illes Balears, hauria de ser general a tots els casos de compra d’habitatge d’ús principal.
D’altra banda, una vegada publicada la notícia, vàrem poder veure a les xarxes comentaris en clau racista i fent referència a la possibilitat que qui pogués accedir a aquests habitatges fossin persones d’origen estranger. La impressió a primera vista, vists els preus i vistes també les persones que han acabat accedint a aquests pisos, és que el client potencial n’és, una altra vegada, la classe mitjana, que és qui tantes vegades mira de salvar el sistema per poder-se perpetuar, sense pensar en les classes precaritzades i en risc d’exclusió social, o ja directament excloses.
Però aclarim res, de moment, amb tot això? En el cas de Manacor, parlam de 120 pisos que en els pròxims anys estaran construïts i habitats. No és una dada menor, però tampoc sembla que pugui pal·liar les necessitats de les persones que viuen ofegades per lloguers abusius (indignes, immorals, desconsiderats i que haurien de ser il·legals) i d’aquelles que han de conviure en habitatges compartits amb altres persones o fins i tot amb altres famílies. El contrasentit, a més, és important, si tenim en compte que el Pla General proposa una superfície mínima d’habitatge que res té a veure amb aquests pisos d’una cinquantena de metres que sí que es poden fer atenent aquestes mesures urgents… Si tanta és la urgència, no es podria modificar directament el Pla General i facilitar la construcció d’habitatges de menys metres?
Res de tot això, tanmateix, tendrà cap efecte si no hi ha un qüestionament del model econòmic, que hauria de començar per la desvinculació de l’habitatge del lloguer vacacional i de la compra-venda a grans fortunes europees o mundials. Primer punt: les cases d’aquí han de ser per a la gent que viu aquí. Segon punt: la presumpta democratització de la riquesa turística amb el lloguer vacacional ha suposat un esclat especulador com mai fins ara havíem conegut: o es construeix habitatge públic per als més desfavorits, o es prohibeix el lloguer turístic o de temporada.
Pareix senzill de dir… però a l’hora de la veritat la solució coherent de tot plegat és complexa. Construir més habitatge i més petit implica indefectiblement l’augment de la densitat de població, en un municipi i una illa que són al tombat de l’abisme poblacional, en un experiment de creixement demogràfic que no es veu enlloc del món. També, és clar, la construcció de microhabitatges pal·lia el problema però no el resol, perquè continua posant al mercat habitatges als mateixos preus per metre quadrat. Mentrestant, els habitatges de protecció oficial cauen també en comptagotes dins la voràgine immobiliària que viu l’illa.
Té mala ferida, la cosa. I no pareix que hi hagi proposta dels partits que en un moment o l’altre puguin governar, que puguin aportar una solució estructural a les necessitats de la població.
