Guillem Riera Bauçà, "Monjo", (Petra, 1920) va fer el servei militar en temps de la guerra civil i va estar destinat a la Mola de Maó. Allà hi afusellaven presos republicans, però ell no hagué de disparar mai... Molts el coneixien com en Guillem de S'Agrícola, ja que va ser qui va dur durant molts d'anys aquest bar de Sa Bassa.
Vós vareu fer el servei militar en temps de la guerra civil.
Sí. Al servici o et deixondies o tornaves colló de tot. Em vaig entregar l’any trenta-vuit. Estava a infanteria, al quarter del Carme de Palma. Al febrer del trenta-nou fèiem tir per Can Pastilla i quan arribam al quorter ens varen fer formar, eren devers les sis des capvespre. Ens varen dir que teníem dues hores per avisar la família que ens n’havíem d’anar al desembarcament de Maó. Varen partir dos vaixells cap a Menorca, érem tres companyies, jo anava amb el “Júpiter”, amb el batalló 207. Vàrem desembarcar a Ciutadella. Feia un dia que els republicans s’havien rendit, llavors ens dugueren a Maó, a la Mola.
Quina era la vostra missió a la Mola?
Guardàvem presoners republicans. N’hi havia molts, cent cinquanta o molts més. De vegades véiem desfilar presoners. Estaven tancats però no hi havia portes. Dúiem un fusell “Mauser”. Féiem torns de dotze hores, de vuit a vuit, però jo només vaig fer dos plantons i aquí només hi vaig estar dos mesos. Els comandaments em varen passar a l’esplanada de Maó i em feren encarregat del magatzem.
A la Mola afusellaven presoners republicans.
Sí, a la dematinada. Jo no hi vaig anar mai perquè ja estava xiulat (advertit). Els comandaments demanaven voluntaris però no donaven la patent (no donaven explicacions). Quan estava a l’esplanada va venir un sergent que jo coneixia i em va dir “Guillem, ves viu, anit demanaran voluntaris, no t’hi presentis perquè demà han d’afusellar”, i ja no em vaig presentar.
En temps de la guerra civil i anys posteriors hi havia manca d’aliments…
Vadéu! Faltava de tot, sucre, arròs, tabac… ma mare, en els meus germans quan botaven del llit els dava un ou cruu amb xerès, per donar-los aliment. També menjàvem panets de blat de les índies que no tenien consol…
En temps de l’estraperlo n’hi havia que no menjaven a la vista de tothom…
És ben cert! Els nins estaven ben advertits. Hi havia nins que no berenaven mai al carrer perquè els pares tenien por que no passàs un inspector i els demanàs d’on havien tret aquell pa. Nosaltres teníem farina d’estraperlo i fèiem pa dins ca nostra. Venia un gerrer i et feia un forn petit dins ca teva que anava de collons de mico! Féiem pa d’estraperlo per a nosaltres, amb carbó d’alzina. Tú, Perelló! No m’haurien de dur a tancar per contar això….
No passeu pena, el delicte ja ha prescrit.
Ha prescrit, diu! Hi ha una bona peça amb tu (riu)…
Com s’elaborava la xicòria?
La xicòria es volia assemblar al cafè. Per a fer la xicòria havies d’agafar els pinyols de les garroves que no es menjaven els cavalls. Aquests pinyols els mesclaven amb ciurons i ordi, tot ben torrat, però no tenia gust de cafè ni a prop fer-hi, només s’hi assemblava en el color. A les botigues venien xicòria d’estraperlo i també la venien als cafès. Un germà de ma mare en feia, li donaven sis reals per cada senalló de xicòria… llavors tot estava racionat i faltava de tot, saps quina poquedat! La junta d’abasts va posar en marxa les cartilles de racionament…
L’estraperlo estava perseguit per la “Fiscalia de taxes”…
Sí, ara te contaré un pas. Un dia que tornava de Palma amb mon pare, el tren es va aturar a Inca perquè havia de pujar més gent. Amb això entren els inspectors de la fiscalia per a veure què duia la gent. Mon pare duia dos pans i els inspectors els els volien requisar. Mon pare era un home molt ben pastat (de bon caràcter) no flastomava mai, ni s’empatxava de nigú, però aquell dia el varen treure del solc (li varen causar gran irritació). Mon pare tenia unes mans de ferro i quan va estar a les tres pedretes (en un grau màxim d’ira o ràbia) va agafar un inspector i li diu “no seràs tu que em prenguis el menjar dels meus fills, si proves d’agafar el pa, si de dret fas vuit pams, d’allargat en faràs nou” (faràs nou pams: significa que l’inspector estaria dins un taüt). Vatua el nan! Quan li anava a pegar paperina va comparèixer la guàrdia civil i et dic que n’hi va haver d’engronsades, però mon pare va posar peu fiter i ens varen deixar partir amb els pans…
La fiscalia de taxes també controlava les matances?
Sí. Per a fer matances havies d’avisar la fiscalia, venia el manescal i ens donaven una guia. Em record que un pic vaig trobar ma mare que feia uns plooors! Li dic:“ Ès! I ara què teniu que feis aquests plors?” Em va dir “És que encara no m’han dat el permís i demà passat hem de fer matances”. Jo sempre he estat un poc cabota (toixarrut, insistent), au, au, au! Vaig partir escapat a veure don Jaume Rotger, que va esser diputat d’en Franco, que jo el coneixia de quan feia de mosso de sastre a Palma. Don Jaume em va rebre tot d’una, aquell home em va fer un cassé. Jo li vaig contar la feta i don Jaume va obrir un calaix i va escriure una cosa a una targeta, va dir “no passis ànsia, ves a la fiscalia amb aquest paperet i tot es compondrà”. Partesc afuat a la fiscalia i els dic “Mem, i què passa que no ens donau el permís per fer matances?” I em diven “Eeeei, atura el carro, no et posis tan gallet, tu!”. Jo els vaig donar la targeta, “jau, llegiu si en sabeu”, i quan varen llegir el paper de don Jaume varen tornar blancs com la paret, et dic que es varen compixar…
Què significa l’expressió molt manacorina “aquest home és un marabusso”?
Vol dir que és una persona molt sulla, una persona seca, qué es un onso, un mussol, un tros d’ase…
A què es refereixen quan diuen que una persona és una cuca molla?
Que és una ànima mea (pronunciat amb E oberta), que no té esperit, que fa la merda blana (fer la merda blana: que no defensa les seves conviccions o accions).
A què es refereixen els manacorins quan diuen que un home es “un mestrès cul cosit”?
Qué es una persona molt mestressa.
Què era “fer de carabina” o “fer de vella”?
Llavò no hi havia la llibertat d’ara. Mai festejàvem tots sols. Passejàvem per Na Camel.la amb l’al·lota i un parell de passes enrere ens seguia una germana o una amiga de l’al·lota i aquesta gent que anava darrere-darrere es deia que “feien de carabina”. Si anàvem al cine o a part o banda, deu unces del mateix. Vaig festejar cinc anys…
Com us rentàveu quan éreu un nin?
Tot déu es rentava dins un ribell gros. Primer mon pare i després els altres. Eh! I no te creguis que canviassin l’aigua, no…
Véreu qualque proccesó per a exhibir una custòdia de l’església?
Sí. Ara te’n contaré una que riuràs. El bisbe va organitzar a Manacor una processó per a treure una custòdia, una “alhaja” que deien un temps. Jo i l’al·lota vàrem anar a veure la proccesó per Baix des Cós. Vengueren representacions de tots els pobles, tots desfilaven amb el seu estendard (bandera religiosa). Hi ha un dita: diuen que a Campos les someres tenen la panxa roja perquè allà la terra és de call vermell, molt rogenca. Idoi quan passava la representació de Campos jo li vaig dir a un escolanet “Deus tenir la panxa roja com les someres” i ell em va contestar “Els vostres collons són rojos” (riu)….
Com eren els primers cotxes?
N’hi havia poquíssims. Per a posar el cotxe en marxa havien de rodar una maneta. Un dia, un ens va convidar a anar a prendre un bany amb el cotxo nou de trinca. Quan vàrem arribar, aquell no va aturar el cotxo i noltros li varem dir: “Els pardals! O no atures el cotxo?” I aquell contesta: “És que m’han ensenyat a posar-lo en marxa però no m’han dit com s’atura”. Bon Jesús del cel, que vàrem riure!
És bona aquesta!… anàveu a caçar, vós?
Anava amb mon pare a caçar ocells que dormien dins les encletxes dels pous. El vespre posàvem uns filats damunt la boca del pou, fora fer renou, i quan la cosa estava a punt, tiràvem una pedra dins l’aigua, i els aucells quan s’alçaven pegaven als filats…
El divendres sant estaven prohibits els jocs de cartes i altres jocs.
Sí, era una mènxera (una merda). No podíem jugar ni a tuti ni a l’escambrit ni a tup-a-tup” (Tup-a-tup: a Manacor és diu del joc del parxesi)…mem, Perellonet! I que no hem d’anar a fer una mussa?
Ja ho crec! Aquí, devora el claustre hi ha un bar que duu en Jaume de s’Agrícola.
Au, idò, anem!…
