Hilari de Cara s’ha proclamat guanyador del premi Miquel Bauçà de Poesia, en la seva primera edició i atorgat per l’Ajuntament de Felanitx, amb Cave Papam. El guardó s’afegeix a d’altres que De Cara havia guanyat recentment, i que havia acabat coronant-se amb el premi més prestigiós de la poesia catalana, el Carles Riba.
En paraules del mateix autor, “hi ha una quarta part del llibre que és més recent, però la resta estava escrita des de fa estona perquè en principi s’havia de publicar a Quaderns Crema, i a en Jaume Vallcorba li agradava molt, però finalment no ens vàrem entendre”. De Cara explica que Vallcorba veia en Cave Papam “un Bolero massa pujat de to i considerava que la sàtira política hi era massa forta, i la pornografia la trobava massa explícita”.
Per De Cara Cave Papam ha estat un llibre maleït perquè els crítics ortodoxos de l’acadèmia creuen que és poc seriós fer poesia d’aquest estil. Amb aquest premi veig que tinc l’oportunitat que surti d’una vegada”. Per l’autor manacorí, ha estat una sort “guanyar el premi que du el nom d’un altre descregut com bauçà, que era absolutament anticlerical i molt irònic”.
D’altra banda, el llibre, presenta un to catulià com el que també es troba en l’obra de François Villon, que va arribar a ser condemnat a mort perquè feia poesia satírica. Un altre dels referents universals en aquest subgènere de la poesia seria l’espanyol Francisco de Quevedo.
Segons explica De Cara, cada llibre ha de descobrir un estat d’ànim: “Jo no faig canvis a posta per sorprendre el lector sinó perquè ho exigeix el moment que escrius. A mi m’agrada experimentar perquè no hi ha res pitjor que un poeta que faci sempre el mateix. I no ho faig per ganes de ser original, sinó perquè la vida és canviable. tothom canvia, i tu has de reflectir aquest canvi a la teva obra.
El llibre és contundent i hi ha sàtira repartida a tort i a dret, molt sovint amb noms explicitats damunt els versos. Això, però, no fa estar temorós Hilari de Cara, per possibles reaccions, ans al contrari: “M’agradaria molt que hi hagués reaccions. No pas gens de pena. D’una manera egoista m’agradaria que responguessin en forma de qualque querella criminal”.
En aquest sentit, explica l’autor que en el llibre s’hi distingeixen clarament tres vessants, per una banda el sociopolític, per un altre l’escatològic, i finalment l’amorós. “Bolero ja era un poc això”, diu, “però no tan contundent en cadascuna de les parts”.
Però De Cara insisteix: “M’agradaria que aquest llibre escandalitzàs totes les beates de tot tipus, des d’escriptors i acadèmics, fins a la gent políticament correcta, oportunistes de la literatura i la crítica literària, corruptes de tot tipus, etc.”
L’autor manacorí, però, no acaba la seva producció poètica, ans al contrari. Ara mateix té en plena elaboració un llibre de poemes esparsos al qual aviat espera donar forma. Però on fa temps que fa feina Hilari de Cara és en una cosa que ell mateix defineix com a “molt ambiciosa” i a la qual ja ha donat el títol de “Converses amb Cordèlia”. Cordèlia és una de les filles del rei Lear, que demana a les tres filles qui l’estima i qui no. Cordèlia, que és qui l’estima més, no diu res, mentre que les altres dues es desfan en elogis cap a son pare. “Vull que sigui el millor que he fet, encara que em dugui anys de feina”.
Finalment, De Cara té també pendents dos encàrrecs, una plagueta per a l’editorial Cafè Central que gestiona Antoni Clapés, i un altre compromís amb El pont del petroli, una editorial independent que també fa estona que vol editar alguna cosa de l’autor de Bolero i Absalom.
Després d’això, De Cara pensa que donaria per acabada la seva trajectòria poètica. Però encara té una novel·la que està a punt d’acabar i dues novel·les més breus que va elaborant a partir d’alguns dels contes de Cada família un porc, el llibre de relats breus que va publicar ja fa alguns anys.
