Homo turisticus, d’envaïts a invasors

Mallorca, finals de març, 2025. Els hotels treuen la pols a les habitacions, els souvenirs aixequen les persianes els nuclis costaners comencen a tenir vida i els temporers comencen a arribar per treballar. Les carreteres, els carrers, les places i les platges de l’illa comencen a evidenciar l’inici de la invasió de cada any: l’homo turisticus ha arribat –si és que en qualque moment de l’any se n’arriba a anar–.
El concepte homo turisticus fa més d’una dècada que s’utilitza en el camp de l’antropologia. En un principi, feia referència a aquella persona de classe benestant que es podia permetre el luxe de passar-se un temps viatjant arreu del món. En canvi, avui dia, la denominació va molt més enllà i, fins i tot, n’han sortit subespècies. En el cas de Mallorca, tenim els homo jaujensis –terme encunyat per Duccio Canestrini–, que són aquells que venen directament a engatar-se a Magaluf o s’Arenal; els homo ciclistensis, aquells que col·lapsen les carreteres mallorquines els mesos de març i abril amb les bicicletes o, fins i tot, esquis; els homo solis, l’espècie més estesa, aquella que ve a gaudir del “sol y playa”, etc. En els últims temps, ha aparegut l’homo posturetensis, una combinació de subespècies, que pot fer qualsevol de les activitats abans esmentades, però amb l’obligació de penjar-ho tot al seu Instagram o TikTok amb l’objectiu d’atreure seguidors.
Per la seva part, els homo mallorquinensis, també coneguts com a autòctons o indígenes, hem sortit al carrer, ens hem queixat de la saturació, s’han fet protestes, etc., però els polítics continuen donant menjar al monstre anomenat turisme. És l’eterna lluita de David contra Goliat. Tot i que en el nostre cas, Goliat té totes les de guanyar. Pareix que només ens queda la resignació. Així es el tarannà dels mallorquins. Aquella maleïda frase tan nostra: i què hem de fer?
Davant aquesta situació, cada cop és més freqüent que els mallorquins fugin de l’illa per desconnectar. No fa gaire temps, era poc comú que els mallorquins viatgessin en excés. A l’estiu, tothom marxava com a les zones costaneres i els viatges eren excepcionals. De petita, quan algú de la classe marxava de viatge, era tot un esdeveniment. Molts el primer viatge que feien era el de la comunió, que solia ser a Eurodisney, mentre que d’altres no agafàvem el primer avió de la nostra vida fins al viatge d’estudis de sisè de primària. I estic xerrant dels anys 2000, imaginau-vos antany.
Ara la realitat és molt diferent, la gent viatja molt més. Òbviament, a la saturació de la nostra terra, cal afegir-hi la baixada de preus dels bitllets d’avió, la diversificació de l’oferta d’allotjament, la promoció del turisme a xarxes socials, el canvi de mentalitat que suposà la crisi de la Covid en relació amb les experiències, etc. Ara qualsevol excusa és bona per viatjar: un cap de setmana a Madrid, un pont a Roma o un viatge de quinze dies al Japó. Viatjar és una experiència que tenim dret a consumir. Capitalisme salvatge, supòs.
Amb tot això, la realitat és que l’homo mallorquinensis també esdevé homo turisticus allà on va. Per sort o per desgràcia, el turisme, el viatge i el fet de viure experiències s’ha convertit en quelcom bàsic en la nostra societat. Ens queixem del preu dels lloguers, però viatgem a Madrid i agafem un Airbnb, ens queixem dels europeus que inverteixen en habitatge a Mallorca, però hi ha mallorquins que opten per comprar cases a Galícia, Cantàbria o Astúries per anar-hi a estiuejar, ens queixem dels alemanys que venen a engatar-se a Magaluf, però viatgem a Màlaga de festa, ens queixem de la saturació de la nostra illa, però nosaltres també formem part de la turistificació dels llocs que visitam.
Després surt sempre la meravellosa frase «ells no estan tan malament com nosaltres», però ens molesta quan algú de fora ens diu «que faríeu si no tinguéssiu el turisme». Tant els efectes del turisme com la consegüent turismofòbia no és quelcom exclusiu de Mallorca, sinó que de cada vegada més. Demana-li a un madrileny que en pensa dels Airbnb, o a un gallec que en pensa dels fodechinchos, o un japonès que en pensa dels turistes. Òbviament, totes aquestes societats després actuen com a homo turisticus. Així de contradictori és l’ésser humà.
A tall de reflexió final, m’atrevesc a dir que, si bé és necessari que des de les institucions es comencin a prendre mesures per regular el turisme de masses, també fora bo que les persones, en tant que individus, comencem a prendre consciència de les accions que feim. Viatjar no és cap dret, és simplement una opció de consum. Amb tot això, no estic dient que deixem de viatjar, sinó que és necessari que prenguem consciència sobre què i com consumim quan viatjam. El consumisme salvatge del viatge s’està carregant la idiosincràsia dels llocs i de les persones que els habiten. Mallorca n’és un exemple, però no és l’únic i els mallorquins estem envaïts, però també podem ser invasors. Ara com ara, l’homo turisticus s’ha convertit en l’espècie invasora més perillosa del món.