En els darrers anys, el món ha canviat molt. Fou al cap primer del nou segle que la tecnologia es va implementar de manera generalitzada a la vida quotidiana de les persones. I així, amb la lentitud indeleble d’un procés ja inaturable —com un caragol que a poc a poc fa el seu llarg camí—, les persones vam començar a tenir al nostre abast Internet, ordinadors, telèfons, webs per comprar en línia qualsevol capritx, apps per veure persones aleatòries fer una coreografia de trenta segons amb una cançó de moda, etc.
Darrerament, però, ha sorgit un nou esglaó en aquesta escala als cels (o als averns): la IA, una eina tecnològica capaç de simular la intel·ligència i les capacitats de raonament humanes.
He de dir que la IA no em causa massa simpatia. I no, no som una persona antitecnològica de les que insinuen que la vida era molt millor quan un missatge podia trigar mesos a assolir el seu destinatari; però he de dir que és un afer que m’inquieta per un motiu raonable.
Som escriptora – i escriure és un art, com qualsevol altre -. També tinc amistats que participen d’altres àmbits els fonaments dels quals són la creativitat, com amateurs (per gust, per amor al coneixement) o com estudiants d’alguna carrera orientada a les Belles Arts. Al capdavall, tots som, en certa manera, una mica artistes: tothom s’ha trobat fent algun dibuix o inventant una melodia. El problema aquí és que, darrerament, he pogut veure gent fent ús de la IA per crear “art”: dibuixos ultrarrealistes, idees per històries inventades, covers de cançons creades amb la veu d’altres músics de renom…
La meva generació ja s’ha avesat a emprar aquest instrument de manera rutinària. No és nou, i és (molt) difícil trobar un menor de vint anys que no controli l’ús d’aquestes tecnologies, encara que no l’empri de manera prolixa. Som, en general, una generació tecnològica. Ens hi sentim còmodes, en el mar de píxels i electricitat. Però és aquesta mateixa usança fàcil la que m’incomoda, perquè fa que em pregunti si la definició d’art canviarà cap a un significat nou.
Què és l’art? No sabria dir-ho amb certesa. És una qüestió que els filòsofs volen contestar des dels temps de Plató. I jo sé que no som filòsofa, però puc dir que, per a mi, l’art implica uns sentiments, una experiència, un aprenentatge i – sobretot – humanitat.
L’art és inherent de l’espècie: va manifestar-se amb els primers homínids i trobarà el seu final quan la persona humana exhali el seu darrer alè. És generacional, forma part del nostre ànim. És la primordial forma d’expressió. Neix amb tots i mor amb tots.
Però, i l’“art” fet per IA? És possible considerar art el producte si només és fruit d’un sistema que emula la raó humana? I la manca d’inspiració? D’emoció? Jo vull art pròpiament dit. Vull un pintor, un escultor, un poeta que vessi llàgrimes en la seva creació, perquè llavors aquesta passió es traslladarà a mi i m’il·luminarà, i amb aquests sentiments crearé per emocionar una altra ànima, i així successivament. És un cercle, un vici ideal. És humà. És vital.
Jo ja ho sé. I ara, lector, tu també n’ets conscient. Però això no basta. Perquè en realitat jo no tem a la màquina. No cal fer-ho. El que tem és que a la gent li sigui igual si som jo —l’ens viu que fa, i pensa, i es deixa dur pel frenesí creatiu— o la màquina la que escriu. Aquesta és la cruïlla a la qual ens enfrontem. Aquesta és la guerra que jo vull guanyar.
