La Dra. Lourdes Melis Gomila va ser l’encarregada de presentar la lliçó inaugural a les XIII Jornades d’Estudis Locals de Manacor. D’entrada, va explicar que partia d’una visió molt àmplia del tema, i que ella mantenia una postura que va definir com a híbrida, car dins cultura és estrany que es parli de turisme, i dins turisme és estrany que es parli de cultura i de patrimoni. Però, alhora, va assegurar que de cada vegada és més comú. I va afegir que més que conclusions, el que ella volia aportar eren reflexions. Així, va exposar una sèrie de qüestions que són resumides a continuació.
El turisme cultural, de manera conscient, es comença a gestionar des dels anys 80 a Espanya. Però en realitat és un concepte més antic; perquè veritablement dins els primers turistes la motivació inicial és essencialment cultural. Així que aquesta motivació és l’eix fonamental, però amb el temps es desvirtua. Aquest binomi, contemporàniament, s’estableix com una reacció en contra del turisme de masses; turisme cultural com a reacció a aquest turisme de masses, sempre vinculat a un turisme sostenible. Als anys 70 ja hi ha consciència sobre aquest creixement, i es redacta una carta de turisme cultural que s’amplia fins als anys 90. Perquè inicialment estava molt centrada en monuments nacionals i esdeveniments artístics, dansa i música. Una de les aportacions de la carta de Turisme cultural és que subratlla la importància d’una planificació, una gestió del turisme cultural. Tal vegada es pot pensar que hi és, però no tant com hauria de ser present. Aquest turisme cultural ha de tenir com a principi fonamental el respecte a la societat i al patrimoni del lloc visitat.
A partir d’aquí, es pot parlar d’un somni truncat, d’una “idea” sobre aquest turisme. Es té present Venècia, però també passa a Barcelona (una mena de “Disneyalització”). Té conseqüències directes sobre el teixit cultural; perquè parlar de cultura és parlar d’identitat. I protegir la primera és protegir la segona. Aquest intent d’acostar la nostra cultura als visitants estrangers ha produït visions simplistes de les cultures locals. El Museu Granja d’Esporles, per exemple, presentava una “postal” amb pastors mallorquins. Fins i tot aquesta imatge pot produir malestar, el resultat d’una gestió disposada solament a atreure visitants.
Pel que fa a l’impacte dels museus en el turisme cultural, aquest sector és un dels que experimenta major augment: rutes vinculades a una obra literària, a un personatge. Els museus estan assolint molta importància dins el turisme cultural. El Guggenheim, el Picasso, són qüestionats: també ho és, per exemple la iniciativa de l’Urdaibai, un museu a l’aire lliure (una tendència museística contemporània), seu del Guggenheim a Murueta. Els ecologistes han denunciat aquesta aproximació talment mercantilista; i la pressió humana que sofriria la zona. Màlaga promociona des del principi ser “La ciudad de los museos”, més d’una trentena de museus, i aquí podem parlar d’una “multificació”. Les conseqüències han estat la gentrificació; el teixit cultural (artistes, gestors, usuaris) no han notat efectes positius, sinó més aviat el contrari. Es constitueixen “marques” com el Pompidou o Thyssen (com la Coca cola, són marques). Es pot intuir una certa mercantilització.
A les Illes Balears existeix aquesta tendència, també. Des del 2020 he constatat nous museus o reformes de museus, tots ells o la majoria finançats per l’impost de turisme sostenible. I les declaracions polítiques sempre hi ha la paraula “turisme cultural”. S’empra aquest concepte com a eix dinamitzador. Algun d’aquests museus esmentats han hagut de tancar, alguns han restat oberts, alguns no els coneix ni la persona que els va pagar; i tots han costat diners. Un tema que cal discutir és què és un Museu, en què consisteix exactament, i aquí podem posar l’exemple del Rafa Nadal Museum. Per altra banda, hi ha projectes interessants com reconvertir l’edifici de Gesa en un museu d’art contemporani.
En tots els museus que hi ha no existeix una campanya unitària que informi els locals o als turistes de quina és la nostra oferta museística. Ni tan sols hi és de manera bàsica, no hi ha una guia de Museus. Des del 2009 faig un seguiment a les oficines d’Informació Turística, i tota la informació és molt pobra. Moltes vegades, després, la resposta és que “Jo som tota sola, no puc donar ni fer tot això tota sola”. Turisme i Museus van per llocs diferents (al Govern i al Consell) i tots tenen una manca de coordinació general. Es poden cercar raons: una d’elles, ho hem d’assumir com a gestors culturals, és la manca de sistematització de la gestió de museus.
A Mallorca es va aprovar un reglament propi amb relació als museus, per això avui dia tenim reconeguts (aquest fet no afecta els museus nacionals, com el de Muro); el Museu de Mallorca, el d’Eivissa, el de Pollença, i el Museu de Menorca (un molt bon exemple de museu que ha estat reivindicat i té un discurs museogràfic renovat). A les Balears es pot dir que hi ha un centenar de centres amb característiques museístiques. La majoria d’ells se situen a la Serra de Tramuntana i Palma, són les zones de més afluència. Les nacionalitats dels visitants són majoritàriament espanyola, alemanya, francesa i anglesa. Varien una mica en relació amb Menorca i Eivissa. Els museus locals representen la frustració de la museïtzació. A Espanya hi va haver una fructificació de museus locals, creats com a els reivindicadors del territori. Els museus locals són museus petits, que manegen col·leccions extenses i heterogènies. Solen tenir un pressupost molt baix. Avui dia, a les Illes Balears els museus funcionen per la bona voluntat dels gestors: mitges jornades per a gestors i altres contractacions deficients. Es pot fer el museu de Gesa, però s’han de plantejar l’àmbit dels museus locals i el seu pressupost.
Què es necessita? Una reflexió sobre aquests projectes, no podem tirar endavant una gestió turística i museística si no la reflexionam i no ho gestionam en termes de benefici social i comunitari. Ha de ser una gestió que incideixi en el turisme cultural des de la societat local; híbrids entre gestió cultural i turisme són necessaris, i equips que incloguin economistes, i altres. L’any passat vam proposar un petit estudi sobre el museu d’Història de Manacor. Volíem revisar i fer una anàlisi interna sobre com el Museu intenta encarar el flux de turistes, i com des de Turisme des de l’Ajuntament de Manacor ho gestionaven. El de Manacor té un discurs museogràfic molt ric, adaptat a tot el públic, visualment, auditivament, permet visitants amb mobilitat reduïda, té molt bones accions. A més a més, ofereix traduccions del discurs museogràfic en els idiomes principals, i és un museu molt actiu als canals, a les xarxes socials. Hi ha una informació variada.
Els resultats van determinar que s’havia de treballar com la temporada turística afecta, perquè no hi ha increment de isitants turistes al museu; s’ha de centrar en qüestions idiomàtiques pel que fa a la pàgina Web del Museu (que després es va arreglar) Els canals de difusió del museu van dirigits sobretot al públic local. Per exemple, hi ha una mala connexió amb el centre de la ciutat, i s’ha de fer visible el vincle del museu amb els jaciments arqueològics que gestiona així com altres equipaments, com el Molí d’en Beió. La senyalització turística de Manacor se situa en un radi de la ciutat reduït, i no implica altres espais i indrets fora d’aquest que tenen un interès cultural significatiu. Tot està situat molt al centre de Manacor.
Un economista podrà trobar dades de caràcter econòmic, no tenim dades que donin informació rellevant sobre els turistes a Manacor de manera sistemàtica. La informació canvia ràpidament i ha de ser renovada. El més important, per al Museu és començar a treballar amb el departament de Turisme de manera conjunta: fer reunions, plans de difusió i de coneixement conjuntament, tirar endavant propostes que es facin en col·laboració. Aquesta és una acció que s’hauria de generalitzar i canalitzar a tots els ajuntaments.
