Carles Sala Lila ha resultat el guanyador del premi Jaume Vidal i Alcover de Teatre per la seva obra Ex. “Vinc del món de la literatura infantil i per a mi aquestes incursions en el món del teatre i dels adults és una aventura”, ha dit. Sala ha explicat que l’origen de l’obra guanyadora és “en uns quants cafès amb una bona amiga, que m’explicava una relació complicada amb la seva parella, que a més d’ella, tenia dues amants més. Ella va decidir posar-s’hi en contacte i van muntar un sarau important, fins a arribar a fer-se amigues. Sovint tenim presents les relacions d’algú amb les seves ex, però no està gaire explotat saber quines relacions poden tenir les exparelles d’algú entre elles mateixes…”. Carles Sala Lila ha acabat el seu discurs explicant que l’obra “és estripada i còmica, però també convida a la reflexió”.
“Una ofrena a les emocions i a les coses que per expressar-les no ens basten els ulls ni les mans”
El premi Miquel Àngel Riera de poesia ha estat per “Arrel inoïda”, obra de la jove i inèdita poetessa santjoanera Júlia Febrer Bausà. Com ha explicat l’autora guardonada mateixa, el poemari ja a través del seu títol “fa referència a les coses que creixen i que passen i que canvien devora nosaltres, però que no som capaços de sentir, sobretot perquè vivim a un món que no vetla per les altres espècies ni per la nostra mateixa. Per sentir el que és inoït, fa falta escolta en un món on no hi ha mai silenci”.
Febrer ha explicat també que el volum premiat, format per 24 poemes breus, “és una ofrena a les emocions i a les coses que per expressar-les no ens basten els ulls ni les mans. La poesia em permet desnaturalitzar la paraula. I hauríem de valorar molt més les paraules que deim, i que ens habiten el cos i la boca”, ha dit, per afegir que “ens hem de fer càrrec del que no agrada, del que fa mal”.
Febrer ha acabat el seu discurs recordant els versos d’un poeta palestí: “Per escriure poesia he d’escoltar els ocells. Per sentir els ocells, fa falta que s’aturi el bombardeig”.
El premi Antoni Maria Alcover d’assaig ha estat per al professor de la UIB Gabriel Ensenyat pel llibre “Arrels balears? El subterfugi balearista”. El premiat ha agraït que es convoqui la modalitat d’assaig en els Ciutat de Manacor, perquè “és un gènere no especialment tractat a Mallorca”. Ensenyat va rebre l’escalf i l’aplaudiment del públic quan ha manifestat la seva solidaritat “amb l’assemblea de docents i amb tot el món educatiu en general d’aquestes illes, davant aquesta nova agressió, que no és nova, sinó que és més vella que el pastar. Però ens hi trobaran davant”, ha dit, “perquè això és un tornar a començar les vegades que faci falta”.
El volum guanyador presentat per Gabriel Ensenyat gira entorn de la presumpta identitat balear. “La consciència popular bascula a tall de cada illa, i aquest assaig tracta d’explicar la inexistència d’un sentiment de pertinença a una realitat comuna com a Illes Balears” precisament, ha remarcat, “hi ha una idea tenyida d’anticatalanisme que propugna una presumpta balearitat ancestral”. En aquest sentit, Ensenyat ha acabat recodant que “Alcover hauria rebutjat aquesta fal·làcia balearista, i la va combatre cada vegada que el tema li va sortir a camí, per això crec també que aquest assaig hauria complagut al canonge”.
“He volgut convertir un record familiar en una reivindicació col·lectiva”
I quedava el premi gros, si més no en quantia econòmica. El Maria Antònia Oliver de narrativa ha anat a parar a mans del santanyiner Joan Pons Bover. El guanyador del premi de novel·la ha començat entonant els primers versos de “Com voleu germans que canti”, la popular cançó eivissenca vehiculada els anys setanta i vuitanta pel mític grup pitiús Uc. “És una cançó popular d’Eivissa i Formentera que conta la història d’un jove que quan arriba a ca la seva al·lota ella li conta que son pare no vol que hi vagi mai més”. Així Pons ha explicat que la novel·la, que du aquest títol mateix, parteix d’una història familiar. El meu padrí matern, mestre depurat pel règim franquista, després de passar un any sense sou ni feina, va acabar amb un trasllat forçós a Formentera, on es va desplaçar amb la seva dona i els seus fills. Aleshores, anar a viure a Formentera era com anar a viure al cul del món”. Tanmateix, explica Pons, aquella família va ser acollida pels formenterers “amb una generositat exemplar”. Allà, la filla d’aquell mestre, i mare del novel·lista, “hi va conèixer el seu primer amor. La història d’amor de la meva mare i el jove formenterer va ser bella i trista: un amor impossible que la va acompanyar sempre, i que ma mare va anar idealitzant amb el pas del temps”, ha dit l’autor emocionat. Pons ha explicat que “amb aquesta novel·la he volgut “convertir un record familiar en una reivindicació col·lectiva. Hi ha molts de relats semblants, i molts de molt més cruels, sobre les injustícies que es varen cometre contra persones del tot innocents durant la guerra i la dictadura”.
Joan Pons Bover ha acabat dient que “els escriptors som uns grans mentiders i qui digui el contrari menteix també. Tot i partir d’una història familiar, no he volgut fer un aplec de biografies, sinó una ficció novel·lesca que emocionàs i entretengués”. Pons no ha pogut acabar el seu discurs sense tenir també unes paraules de reivindicació: “La promoció de la nostra llengua no hauria de ser una opció de les nostres institucions, sinó una obligació ètica i moral”. El premi l’ha dedicat “a la memòria de la meva mare i del seu germà Joan. El seu record ens acompanya cada dia”.
L’acte de lliurament havia començat amb la lectura dramatitzada de dos relats breus de Miquel Àngel Riera per part de Joan Toni Sunyer, Maria Bauçà i Roger Pistola, que, a més, ha cantat també el clàssic entre els clàssics “Mai donis per finit el temps de seduir-me”.
“A l’escola m’ensenyaren a estimar els llibres”
Tot seguit ha pres la paraula Amàlia Salas, gerent de la Institució Antoni Maria Alcover, que ha començat destacant el fet que “les persones estam entrellaçades i connectades sense ser-ne conscients. Magdalena Mascaró, que és la mare de Roger Pistola, que avui actua aquí, va ser, i encara és, la bibliotecària de la biblioteca pública de l’Ajuntament de Felanitx, que per a mi ha estat una segona casa”.
Salas ha volgut reivindicar així, “l’amor pels llibres. Antoni Maria Alcover estimava els llibres, i per això fins i tot va arribar a comprar una impremta, amb la qual va imprimir dotze toms del recull de rondalles que va fer al llarg de la seva vida”.
Amália Salas ha recordat també que ella mateixa va anar “a una escola pública on m’ensenyaren a estimar els llibres” i a comprendre que el coneixement no fa nosa: “El saber no ocupa lugar”, ha dit molt emocionada. “I per què ho dic en castellà, perquè és la llengua de mon pare, de ma mare i dels meus padrins”. I va ser a l’escola on Salas va aprendre “la llengua de la terra que va acollir tots els meus padrins, i després també vaig comprendre que ‘quequejar’ et fa d’un lloc concret”. “Dec ser la primera gerent de la Institució amb llinatges forasters”, ha dit, per acabar agraint al batle Miquel Oliver i a l’equip de govern “tot el suport que m’heu donat durant tots aquests mesos. Gràcies”.
“Mentre hi hagi gent que cregui en la cultura com a bé comú hi haurà esperança”
L’acte l’ha tancat, abans de la foto amb tots els premiats, el batle Miquel Oliver que ha encetat dient que “fa ràbia que ens hàgim d’emocionar per defensar la nostra llengua. La literatura és vida, per la capacitat que té de fer-nos sentir, d’eomcionar-nos, i de mostrar-se com a expressió d’una llengua viva. El català és una llengua viva perquè s’escriu, perquè s’estima, perquè es parla i perquè se’n fa creació i aquests premis en són una mostra. Són més que un reconeixment”, ha continuat, “són un acte de dignitat lingüíistica. Mentre hi hagi gent que cregui en la cultura com a bé comú hi haurà esperança”.
