No sé si és arran del pas de poble a ciutat que a Manacor s’ha perdut un tret característic tan propi com els clots o les carreres de cavalls com era la corrupció política de baixa escala. Segurament també hi té a veure que d’una banda les lleis han millorat i que de l’altra els corruptors d’alt nivell han vist que és millor jugar lligues més elevades que modestes competicions d’aficionats d’una petita ciutat perduda enmig de la Mediterrània.
Es Rebost
L’any que ve farà quaranta anys que va esclatar el cas Es Rebost. Recordem que Tomàs Orell promovia l’obertura d’un hipermercat a l’antiga fàbrica de begudes de la carretera vella de Sant Llorenç. Aquí on avui hi ha l’Eroski. En sòl rústic i per tant, per dir-ho de manera suau, de complexa arquitectura legal. Per untar les corrioles d’aquesta complexitat legal es veu que algú de prop de l’Ajuntament li demanava tres milions de pessetes de l’època. I com va actuar l’empresari extorsionat? Va gravar d’amagat una cinta de casset en què es provava l’extorsió, per altra banda generalitzada a l’època, i amb un tres i no res va córrer com la pólvora creant un gran escàndol dins el poble. Arran de les cintes feren dimitir de regidors d’Aliança Popular tant Jaume Llodrà com Martí Alcover. Ep, deixaren el grup, no l’Ajuntament! En acabar el mandat Alcover deixà la política. Llodrà deixà el partit però no la política. Va quedar en guaret el mandat 1987-91 però tornà amb força l’any 1991 essent el promotor i patrocinador de la Convergència de Manacor, trampolí de l’ínclit Eduardo Puche al redol polític. L’advocat Gabriel Fuster, implicat en la gravació, fou absolt dos anys després de tots els càrrecs. Orell, el mes d’abril de 1986, obria l’establiment sense gaire entrebancs.
Els Dalmau
Un altre cas que ja forma part d’aquesta història manacorina va ser quan el secretari municipal en funcions, Joan Riera Dalmau, fou inhabilitat del seu càrrec per corrupció. O més en concret per falsificar un certificat que beneficiava una parenta seva que optava a la concessió d’una farmàcia. No hi ha gaire literatura del cas, la gent de casa bona sap tapar els escàndols. J. R. Dalmau havia estat el director del Faro Balear, col·laborador de la premsa local i gran aficionat a la història. Tant que va publicar dos extensos llibres de la història de Manacor patrocinats per les regidories de Cultura del moment, conservadores elles. A can Dalmau sempre s’han mogut bé dins ambients de negocis però les ganes excessives de fer doblers no els han creat grans simpaties dins la plebs. És cert que mai hem de culpar els pares de faltes dels fills ni viceversa però és inevitable que aquesta facècia de corrupcioneta ens ha vengut al cap fruit de la barra de Núria Riera Martos. La filla del «secretari Dalmau» és protagonista aquests dies perquè s’ha fet públic que l’actual portaveu del Grup Popular al Consell de Mallorca és al mateix temps funcionària a temps complet del Govern de les Illes Balears. Les busques del rellotge no donen marge per ser de vuit a tres a la seva plaça de cap de servei de Gestió de Personal Laboral i al mateix temps al despatx del Grup Popular al carrer del Palau Reial de Palma, seu del Consell de Mallorca. Des del mateix partit ja han advertit que és una actitud poc edificant. Altres càrrecs ja la qualifiquen de barruda pels mitjans. Mentrestant i qui dies passa anys empeny, talment una pegellida, s’aferra a la roca dels 130.000 euros bruts anuals fins que passi el temporal o fins que l’obliguin a partir.
Les coses d’alt nivell
D’aquells dolços anys vuitanta plens d’abundància i economia desfermada l’hemeroteca ens recorda altres casos de corrupcioneta sempre vinculats amb els embulls urbanístics: la nau de can Teco veïnada des Rebost, Punta Reina, el Xiringuito, Cales de Mallorca… Al segle XXI la corrupcioneta política amb segell de producte local ha baixat molt. Com dèiem abans, les lleis són més severes, la tolerància social ha baixat i, sobretot, qui vol favors ja no ha de tocar les portes dels ajuntaments. L’exemple paradigmàtic de tirar la pilota per amunt és el complex de Rafa Nadal a la Torre dels Enagistes. Quan veren que l’Ajuntament del batle Pastor es va posar una mica esquena a paret amb la barra lliure que els promotors pretenien, va ser suficient un petit gest perquè tots els presidents i presidentes que han tengut d’aleshores ençà les Illes Balears es desfessin perquè aquell tracte de favor es consumàs sense problemes. Als qui vàrem gosar alçar la veu ens linxaren aquella miqueta. La venda de prop de la meitat del negoci a un fons d’inversió madrileny per més de vuitanta milions d’euros ens confirma dues coses. La primera és que no devíem anar tan malament els que vàrem criticar al seu moment la llei a mida. La segona és que la cadira central de la llotja del Bernabéu és a tir de pedra.
