M’agrada molt anar a caminar, ho faig sempre que puc, normalment acompanyat de la meva dona, també aficionada com jo. És un temps per sortir de Manacor, si pot ser ens acostam a vorera de mar, per a deixar de banda la rutina, respirar aire pur, gaudir del paisatge i aprofitar aquest temps per parlar una estona i dedicar-nos un temps de qualitat.
Una de les rutes que més ens agrada és a Portocolom: comença a s’Algar i fa un recorregut molt maco per davant el mar, passa pel far i altres indrets entre els quals hi ha un parell de cales i acaba a l’aparcament del port. Va ser mentre fèiem aquest passeig que vàrem descobrir la placa que podeu veure a la imatge que acompanya l’article.
En veure-la vaig recordar una notícia que havia llegit feia un temps. El professor Josep Antoni Grimalt, que finí l’agost de l’any passat, va cedir el solar a la seva població natal abans de morir amb el compromís de conservar-lo com a espai natural. Només posà una condició: mantenir-lo verge i minimitzar la intervenció humana.
Per aquest motiu en l’execució de l’obra s’hi han emprat materials senzills com pedra, terra i ferro per crear un passadís que connecta el carrer del Far amb una esplanada que fa de mirador. L’actuació ha preservat la vegetació existent i ha evitat la tala d’arbres, cosa que ha fet possible garantir un entorn natural i accessible.
Ho és de natural i accessible, i tant! He tingut l’oportunitat de recórrer aquest passadís, amb la vegetació a banda i banda, i guaitar a una meravellosa vista en què s’obri de pinta en ample la badia enorme de Portocolom i ens ofereix tota la seva bellesa. Mentre vivia aquesta experiència visual i sensorial vaig pensar en el significat profund del terme “bé comú”, que d’un temps ençà se sent en alguns discursos polítics i socials.
Badant pel lloc em vingueren al cap les darreres notícies que havia sentit: de com a Palma cada vegada hi ha més persones que viuen en caravanes, que AENA feia fora de l’aeroport la gent que hi passava la nit, que en un mes s’havia de buidar l’antiga presó de la capital de Mallorca, dels conflictes entre veïns i okupes a un municipi d’Eivissa; en una paraula, dels problemes greus d’habitatge que patim a les Illes perquè molts residents no poden pagar un lloc digne on viure.
Tot d’una vaig pensar en la doblerada escandalosa que el professor Grimalt hauria pogut guanyar amb aquell solar davant la mar i que, segurament, només una gran fortuna hauria tengut l’opció de pagar aquell dineral i gaudir de manera privada d’aquell indret tan bell; cosa que ens hauria privat a la resta de visitants del passeig d’admirar la màgia del lloc. “Quan tot sigui privat, serem privats de tot”, idò això.
Josep Antoni Grimalt ha passat a la posteritat com a filòleg per l’edició comentada de l’Aplec de Rondaies Mallorquines, amb un primer volum publicat l’any 1996 coincidint amb el centenari de l’obra que recollí Antoni Maria Alcover, amb la tasca compartida de Jaume Guiscafrè; una feina de trenta anys. Una persona, per tant, que va passar per aquest món amb la voluntat de servar els mots i la cultura de les Illes Balears. Ara podem comprovar que, també, va tenir la voluntat de preservar el territori en un moment de saturació turística i emergència habitacional.
No vaig tenir mai l’oportunitat de ser alumne del professor Grimalt, ja que no he estat estudiant de la UIB; però sí que he pogut assistir a qualque conferència i el veia als programes que feia per televisió sobre la llengua sempre “parlant en plata”. Va ser en tot moment un ensenyant didàctic, entenedor, amable i proper, amb exemples pràctics que ho feien molt més senzill. Aquesta decisió tan generosa pel que fa al seu estimat Portocolom ha estat la seva darrera lliçó. Moltes gràcies, professor Grimalt.
