El passat 29 d'octubre va fer un any de les inundacions de la DANA de València, la major tragèdia climàtica recent a l'estat espanyol que va deixar 229 víctimes mortals. Després de mesos de protestes - fins a 12 - exigint responsabilitats al president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, el passat dilluns anunciava la seva dimissió, però en cap cas convocava eleccions. Per això, hem demanat a alguns valencians establerts a Manacor les següents qüestions: 1. Recordes com vas viure la DANA ara fa un any? Tens algun record especial o familiar d’aquells dies? 2. Com has vist la situació política actual, després de l’esperada dimissió de Mazón? 3. Creus que hem après alguna lliçó d’aquell episodi pel que fa a prevenció d’inundacions i gestió del territori? 4. Com et sents avui com a valenciana vivint a Manacor? Creus que la realitat política i social dels dos territoris tendeix a apropar-se o a allunyar-se?
Carles Martínez Gisbert va néixer l’any 1988 a Burjassot. És metge d’urgències a Son Llàtzer i fa 6 anys que es va establir a Manacor.
1. Aquell dia feia feina a Son Llàtzer i vàrem començar a rebre algunes notícies i al principi era tot molt sobtat i inesperat, però res t’indicava com estava sent de greu. A la nit varen començar a trobar cossos a séquies i tornant de l’hospital, recorde parlar amb els meus pares per telèfon. Per sort ells estaven bé, perquè viuen a l’horta Nord de València i allà no hi va haver riuada. Els meus tiets sí que viuen a Massanassa, per sort en un cinquè pis i varen estar bé. Ell sempre conten que allà no va ploure tampoc, però va arribar un avís de què no podien sortir perquè venia una riuada. Un minut després ja arribava l’aigua i el mon tiet estava anant al gimnàs en aquell moment. A ells no els va passar res, per sort, però en el seu edifici sí que hi va haver gent afectada. Després la repercussió social de tot plegat l’han arrossegat durant molts mesos, tot i que la repercussió mediàtica va ser només al principi. Per exemple, varen estar tres mesos sense aigua perquè les canonades s’havien obstruït de fang i a hores d’ara encara no tenen accés al garatge de l’edifici.
2. La situació política és bastant esperpèntica i dramàtica. Mazón ha dimitit només perquè Feijóo l’ha obligat perquè ja no el podia sostenir més, però ha dimitit d’aquella manera, tirant culpes cap a fora al govern central, a l’AEMET… De fet, ni tan sols va dir la paraula dimissió. I ara, després de la dimissió és encara pitjor perquè no s’han convocat eleccions i per elegir el nou president dependrem de VOX, que ha de donar el seu vistiplau.
3. No ho sé… Tinc els meus dubtes que s’haja millorat en prevenció real. De fet, hem vist com continuen aprovant construccions en terrenys inundables, com és el cas de les Balears. Aquestes situacions seran més freqüents de cada cop pel canvi climàtic, però crec que no hem après la lliçó. Tot el que es fa ara crec que simplement és per por de les possibles repercussions polítiques. Si ara hi ha un avís de DANA, tothom es renta les mans, ho tanca tot perquè així no puguem dir que no s’havia fet i que no els passe com a en Mazón.
4. Em sent molt ben acollit, tot i que els principis varen ser difícils. Crec que la gent de Mallorca, I més si és d’un poble més petit, al principi li costa introduir-te al grup. Recorde els primers mesos, en què anava a qualsevol lloc i hi havia gent que si sentien que parlave amb un accent estrany, em contestaven directament en castellà. Ara ja molt bé i molt integrat, la veritat. Pel que fa a la realitat política entre els dos territoris, malauradament s’apropen més, sobretot amb la tendència de creixement de la dreta i la ultradreta.
Elena Guardiola Perales (2001) és soc valenciana, nascuda i criada a Manuel, un poble situat a la Ribera Alta. Fa un any la vida la va dur a Mallorca, i actualment viu a Manacor on fa feina d’infermera a l’Hospital de Manacor.
1. Sí, ho recorde perfectament. Aquell dia va ser molt intens al poble. El dia de la DANA va ploure moltíssim, com feia temps que no ho feia, i encara que només es van inundar algunes cases i no van haver-hi danys greus, tots estàvem molt preocupats. Les notícies i les xarxes socials no paraven de mostrar imatges d’altres llocs molt afectats, i ens feia patir especialment per la gent que coneixíem i que havia quedat atrapada per l’aigua. L’endemà de la DANA, jo vaig haver d’anar-me’n a Mallorca per a anar a treballar, i ho vaig fer amb una gran tristesa. M’haguera agradat quedar-me per ajudar els veïns i els afectats, però no vaig poder. Aquells dies em van deixar un record de solidaritat i preocupació compartida amb tots els valencians i valencianes.
2. He vist la situació política actual amb una combinació de preocupació i esperança. Per una part, la dimissió de Carlos Mazón representa una situació clara de descontentament i tensió social que ha generat la gestió de la DANA del 29 d’octubre de 2024. Per altra part, em genera esperances que aquesta crisi política puga servir com a punt d’inflexió perquè les institucions actuen més transparència, implicació i respecte cap als ciutadans. Així i tot, fa molta pena que haja tardat un any sencer a dimitir i que, quan finalment ho ha fet, no haja reconegut els seus errors, sinó que ha intentat buscar altres culpables que no fora ell mateix. D’altra banda, vull pensar que aquesta situació pot servir com a canvi significatiu perquè la política valenciana canvie i es recupere, es gestione amb més transparència i es torne a posar el benestar de la gent per damunt dels interessos personals o polítics.
3. Crec que sí que hem après alguna lliçó, però també és clar que encara ens queda molt de camí. Després del que va passar, molts pobles i veïns han començat a prendre més de veres la prevenció d’inundacions, incloent-hi la neteja de barrancs, revisió de zones de risc i consciència de la gent sobre possibles perills. Però també és veritat que, quan ens tornen a enviar alertes als mòbils, encara hi ha gent que continua fent vida normal, eixint de compres o agafant el cotxe sense pensar en el perill. Així que, per una banda, hi ha gent que ha après, però per l’altra hi ha qui sembla que no ha après res. És un recordatori que la prevenció depèn tant de les administracions com de la responsabilitat de cadascú.
4. Jo visc molt a gust a Manacor, però sempre em sentiré valenciana, perquè és el meu poble i la meua gent. Vivint ací, estic molt bé, però la meua identitat valenciana continua molt present en la manera de veure la vida, de relacionar-me amb els altres i de sentir-me part d’una comunitat. Pel que fa a la realitat política i social, crec que tendeix més a aproximar-se, ja que en els dos casos, hi ha hagut una consolidació de partits d’extrema dreta, que ha condicionat les polítiques culturals, lingüístiques i educatives, posant en qüestió avanços en la normalització del valencià i el català.
Remei Ortiz va néixer l’any 1982 a Aielo de Malferit a la comarca de la Vall d’Albaida. Des de fa 19 anys viu a Manacor, on exerceix de professora de llengua i literatura catalanes.
1. La DANA em va agafar per sorpresa. Vaig llegir les primeres notícies a la premsa i vaig començar a rebre missatges que alguna cosa greu estava passant a València. Quan vaig veure les imatges, el primer pensament va ser pel meu germà. Record aquella telefonada amb el cor accelerat, esperant que tot estigués bé.
2. La dimissió de Carlos Mazón no és cap gest noble, sinó la conseqüència inevitable d’una gestió desastrosa. Ha arribat tard i forçada per la pressió popular, que exigia explicacions i només rebia silenci.
3. Sincerament, sembla que hem après ben poc. Les imatges de la gent al carrer, desbordada per la manca de resposta institucional, parlen per si soles. Aquest comportament evidencia una desconnexió entre les institucions i les necessitats del poble. Si alguna cosa s’hauria d’haver après, és que la gestió pública no pot ser només aparença. El que cal ara mateix no és simplement un relleu polític, sinó una revisió profunda del sistema de resposta davant emergències. El que ha passat amb la DANA al País Valencià no es pot tornar a repetir.
4. Com a valenciana vivint a Manacor, em sent entre dues realitats que, tot i compartir vincles culturals i lingüístics, sovint avancen per camins polítics i socials ben diferents. Tot i això, crec que hi ha espais d’apropament possibles, especialment si posam atenció en allò que ens uneix: la llengua i la cultura. Però perquè aquesta aproximació sigui real, cal voluntat política i social, i sobretot, escoltar el poble. No ho podem oblidar.
