Diumenge passat va ser la Fira. De fa una mica més de mig segle ençà, Manacor organitza les Fires i Festes, aparegudes com a succedani de la primigènia festa de Sant Jaume, patró de la vila, i que va caure en desgràcia quan els manacorins giràrem la mirada cap a la vorera de mar. El mes de juliol els carrers i les places de Manacor no eren buits, sinó deserts. No llevia, no anava bé, ni era escaient, una vegada fet el trasllat de matalassos i tota casta d’estris de cuina i de roba cap al Port o cap a s’Illot, haver de tornar a Manacor per acudir a una fira canicular ancorada dins una pagesia de la qual, en aquell temps, renegàvem.
Molt més avinent, molt més còmoda, molt més fresca i alhora alegre, era la nova claror del maig amb la històrica i secular fira del mes de Maria. Segons té documentat l’historiador Albert Carvajal, la primera fira de Manacor va celebrar-se el primer diumenge de setembre del 1789, i formava part d’una sèrie de tres caps de setmanes consecutius. Amb el temps es va veure que tres fires consecutives no eren viables. El 1879, el batle del moment redistribueix les fires i les situa en el calendari tal com les coneixem avui, si fa no fa: una pel setembre, una per Sant Jaume i una pel maig. Aquelles primeres fires de maig se celebraven el tercer diumenge del mes. No va ser fins a l’arribada del franquisme que passaren a fer-se el darrer diumenge. És, idò, a Manacor la fira del mes de maig allò que dona categoria de tradició a les Fires i Festes. Ens imaginam la fira de fa cent anys com una reunió de parades amb tota casta de productes útils per a la vida del moment. Gra, planters de tota casta, aviram, conills, mens i porcelles destinats a ser cuinats la mateixa setmana de ser firats; animals destinats a la criança, bestiar, begudes de tota casta, eines de fora vila, carruatges… Traspassada la segona meitat del segle XX, a la fira ja hi compareixien les juguetes, les atraccions, els “cotxets”, i altres aspectes molt més relacionats amb l’oci que no amb la necessitat, que encara hi surava d’una manera o d’una altra.
Passàrem per uns anys de promoció i creixement de la fira, com un esdeveniment grandiós que volgués arribar a competir amb grans fires com la del Dijous Bo d’Inca. Cotxes, tractors, maquinària agrícola, fires sectorials, animals de ple i de ploma, demostracions, atraccions de tota casta i una ruta que si es volia fer de forma exhaustiva, era impossible de completar en un dematí. Els firaires, entre venedors ambulants clàssics i manacorins amb negocis que treien els seus productes al carrer es comptaven a centenars.
Cadascú, en funció del seu gust, jutjarà si aquella casta d’exposició pública al carrer li agradava o no. Ara bé, és inqüestionable que aquella fira tenia nirvi, que els carrers estaven estibats de parades, de productes, i de gent. Que allò feia fira, i sobretot, feia festa i feia poble. Diumenge passat, dèiem, a l’inici d’aquest escrit, va ser la fira. Els manacorins, i també els externs, reaccionaren de forma semblant a com ho han fet històricament. Vestits d’estrena. Amb la camisa nova, amb el primer vestit sense mànigues d’enguany, amb els calçons amb pinces, amb les nàutiques noves. Tot amb aquell airet ranci de sempre, però massiu, molt.
Una altra cosa molt diferent era el per què. Quin era el motiu de sortir al carrer? Ser-hi, mostrar-se, fer poble, retrobar-se, saludar. Perquè anar de fira no era senzill. Al passeig de Na Camel·la, epicentre històric d’aquesta fira intrínsecament manacorina, només hi havia parades a un costat. I no semblava, certament, que fos una decisió estratègica de col·locació, sinó simplement que no hi havia prou firaires inscrits per col·locar-se a banda i banda del passeig. Exigir una presència ininterrompuda als firaires de nou del dematí a nou del vespre, quan tothom sap, des de fa tants d’anys, que la fira queda escabetxada abans de dinar, no devia ser la millor fórmula per convidar els firaires a plantar les seves parades.
Ni maquinària agrícola, ni cotxes, ni animals, ni piscines gegants. Potser sí, potser ja tenim fires i espais per mostrar tot això. Potser hi ha productes que els podem consultar per internet. Per ventura podem anar a altres indrets i a grans superfícies a cercar el que necessitam. Però de veres que ens hem de resignar a perdre l’únic element vertaderament tradicional entorn del qual han girat les postisses i casposes Fires i Festes de Manacor?
És evident que una fira com la de fa dos-cents anys no treu cap enlloc. No som agrícoles, ni som ramaders, ni som pagesos, ni pescadors, els mallorquins d’avui, en essència. El sector primari és merament simbòlic dins la nostra economia. Ara bé, aquí, allà i allà deçà, cadascú s’ha enginyat per trobar fórmules capaces de singularitzar les seves fires. A Capdepera la fan medieval, a Felanitx la dediquen al pebre bord; a Llubí, a la mel; i a Selva, a les herbes. A Vilafranca, melons. A Son Carrió baraten de temàtica cada any. Tot són idees, però si hom no hi posa un poc d’imaginació, no en surten, d’idees.
Mentrestant, diumenge repetirem la naïf desfilada colorista i pseudomilitar de les Carrosses. Ho deia Catalina Julve divendres passat en el seu pregó: “I encara tenim… Carrosses. Potser defineixen el que hem estat i som com a poble. Darrerament m’han dit que són… fallones. (massa informació colateral… i poc a dir?) Està tot fet? Potser reflecteixen un esperit estentís, propi de desfilades militars, a on els que miren escruten, i els que desfilen demanen acceptació?”.
Potser el dia que arribi qualcú a l’Ajuntament disposat a suprimir o, si més no, canviar de verd en blau, un esdeveniment com aquest voldrà dir que en el nostre “Manacor-Manacoret” qualque cosa ha començat a canviar. Mentrestant, ara que fa el bategot, ens apuntam a reviscolar la fira?
