Jaume Claret (Barcelona, 1973) és historiador i professor als estudis d'Arts i Humanitats de la UOC. La seva investigació s'ha centrat en el món intel·lectual i polític català i espanyol des de la Segona República, destacant el conjunt de treballs relacionats amb la repressió i la depuració del professorat universitari espanyol a la finalització de la Guerra Civil i la instauració de la dictadura franquista. Divendres oferirà una conferència a la Institució Pública Antoni Maria Alcover, un acte organitzat pel Comitè de Son Coletes per recordar els 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco.
Com enfoques la conferència de divendres que ve? Parles de la dictadura de Franco, de les conseqüències de la seva mort o de les reminiscències que d’aquells quaranta anys puguem tenir encara avui tant en els cercles de poder com en la societat mateixa?
Parlo del fet que Franco es va morir havent estat un dictador durant quaranta anys a partir d’un tret distintiu que és fundacional i fonamental, que és la violència.
El franquisme és equiparable al feixisme italià o alemany?
A diferència dels règims contemporanis, Franco necessita tres anys de guerra civil per imposar-se als seus enemics. Mussolini va ser digitat pel rei. Hitler arriba al poder guanyant unes eleccions. En canvi a Espanya la gent es revolta, i resisteix, i aguanta l’envestida, i en diuen guerra civil, però és una guerra que també té una dimensió internacional a partir de les ajudes militars i dels moviments econòmics que hi ha al seu entorn.
Passats els tres anys de guerra, però, les maneres sí que devien ser les mateixes.
Tampoc. El franquisme té una pàtina de feixisme en els seus primers anys. Però la voluntat totalitària no l’assolirà mai. Té més aspectes similars amb els règims reaccionaris del XIX que no pas amb els totalitarismes italià o alemany. En el franquisme hi ha coses que no canvien, com ara el partit únic, que a més, sobreviurà fins i tot alguns mesos a la mort de Franco; la violència, que és fundacional i fonamental; i la continuïtat de Franco, perquè els ministres canvien i canvien també les camarilles que l’envolten. Franco comença amb el seu germà Nicolás, i acaba amb Carrero Blanco. Als neofranquistes els costa molt reivindicar una doctrina franquista… perquè no existeix. Hitler va fer el Mein Kampf, Mussolini tenia els seus escrits… en canvi les idees de Franco… sabem el que no li agradava, perquè el que li agradava era sobretot el poder, la voluntat de poder.
Hi havia la Falange.
Un partit que abans de la guerra és absolutament insignificant, però la guerra el redimensiona. La Falange la crea José Antonio Primo de Rivera, però en l’únic que s’assembla aquella primera Falange i la del franquisme és en la camisa blava. No coincideix ni tan sols en el nom. Franco els incorpora als tradicionalistes. Quan nomena Aguirre, el que fa és convertir la Falange en la Falange de Franco. També els uneix la sang. Els tres anys de guerra civil creen un pacte de sang, perquè havien compartit primera línia de guerra, perquè havien estat botxins, perquè havien elaborat llistes, i també perquè havien patit la repressió republicana. Tot això crea un lligam de sang molt poderós, i no els interessa, a cap de les parts, que el règim caigui, perquè si això passés els vindrien a passar els comptes.
Potser amb la primera Falange, aquella de José Antonio, sí que el franquisme s’hauria assemblat més als feixismes europeus?
La Falange s’emmiralla en el que passa a Itàlia… però en el fons José Antonio és un “señorito” que vol reivindicar la memòria del seu pare. Li costa molt passar de la teoria als fets. És un partit tant petit i tan condicionat pel seu líder, que quan s’acaba amb el Movimiento apareixen un grapat de partits que es diuen Falange, ja eren pocs i acaben tots dividits… Per una banda és un moviment molt revolucionari, cosmopolita i modern, però alhora és molt carrincló, el seu líder no deixa de ser un “señorito” fill de l’anterior dictador… En canvi, qui funda el feixisme alemany o italià són uns desarrelats, un soldat llicenciat austríac, un periodista exsocialista que no està en la seva plenitud. Venen més de baix i amb una experiència política més sòlida. José Antonio Primo de Rivera, en canvi, feia d’advocat als matins, i deixava la revolució per als horabaixes.
La dictadura es va endolcir els darrers anys? Aquella violència estructural no era la mateixa?
És el règim el que intenta canviar el discurs, però també perquè entén que hi ha un moment donat que el nivell de violència verbal i real és insostenible. Les presons són plenes, han de deixar anar gent, i també perquè el control social és tan bèstia que no cal que la gent sigui a presó. A més, el règim s’ha d’adaptar a algunes exigències. No ens imaginam que exigissin que es comportès, però sí que el règim no els agrada i no els sembla homologable. Per a tota la disposició internacional geoestratègica, era la solució menys dolenta, perquè si Franco segueix segur que el comunisme no hi entrarà. I qui ho patirà seran els espanyols. Mentrestant, interiorment, l’oposició està dividida, no hi ha una alternativa clara… I Franco n’aprèn, no és un beneit, com per exemple quan veu que la carta catòlica és més útil que el feixisme. Una mostra de la seva evolució són les dues versions de la pel·lícula Raza. A la primera, els dolents són els americans, i hi surten tot de braços alçats. A la segona, en canvi, ja no hi ha braços amb salutacions a la romana, i els americans ja no són els dolents.
Econòmicament també hi ha un canvi els darrers anys.
Franco abandona l’economia autàrquica i passa als plans d’estabilització perquè sap que va cap al desastre. O transigeix o no sobreviurà. Aquesta transigència permetrà que el règim no mori, però condiciona la seva continuïtat.
Franco fa el cop d’estat per reinstaurar la monarquia, però la monarquia no torna fins que ell no mor.
Sí i no. Una part de la gent involucrada en el cop d’estat vol un retorn a la monarquia, però entre aquests hi ha els tradicionalistes que defensen un candidat carlí, i els alfonsins, que defensaven el retorn d’Alfons XIII, també hi ha gent que no és monàrquica, i que fins i tot fan les primeres proclames generals amb la bandera republicana. Ara bé, la coalició que es revolta té clar que vol acabar amb la república i amb un règim de llibertats, els perills de la diversitat de les regions, els drets de les dones, els drets dels treballadors… Però no es posen d’acord sobre l’estat que volen. Els falangistes més purs, com Serrano Súñer, volen un estat més a l’estil nazi i feixista, hi ha una barreja bastant àmplia. Però el que tenen clar és que volen guanyar la guerra i qui té les millors tropes és Franco, qui té els contactes internacionals és Franco, i es prioritza l’aspecte militar. Ningú no ha aconseguit un consens sobre el dia de demà. I de fet, quan es mor Franco no es reinstaura la monarquia, sinó que s’instaura, perquè el successor a la corona era Joan de Borbó, i no el seu fill Joan Carles. I encara més, part de la família Franco confia que ells mateixos podrien passar a ser família reial…
Quins paral·lelismes hi ha avui amb la situació que es va viure entre el 1931-1936. Podríem tornar a desembocar en una situació similar?
A la història sempre pots trobar versos que sempre rimen. Però la història mai es repeteix. Sí que veiem coses preocupants, certes postures qüestionadores de la democràcia. Per exemple, la dreta parla de resultats legítims només quan surten els que ells volen. El febrer del 1936 ells ja plantejaven que l’únic resultat era que ells tornessin a guanyar. Això inicia una derivada molt perillosa que posa en qüestió la separació de poders, les llibertats. I avui hi ha gent que fa discursos d’aqeust estil. Ara, per poder dir que anem cap a una guerra o a un trencament, no ho sé. La política espanyola oficial que recull la premsa al voltant de nucli de poder, exagera, s’ha futbolitzat, tot es dramàtic, i al final hi ha una exageració entre això i la societat mateixa, que és més intel·ligent que la seva classe política. Per exemple, amb el percentatge d’immigració que tenim, som un exemple mundial de convivència. S’incrementen els drets i les llibertats i no passa res… La gent és més sensata que la classe política.
