Joana Barceló Bosch, Teulera (Son Carrió, 1935) i Biel Llull Febrer, Dida (Son Carrió, 1932) han viscut molt i tenen memòria per contar-ho. De la guerra civil, de les cançons que sentien per fora vila, dels remeis per curar persones i bísties... De tot això en parlen en aquesta entrevista que els va fer Rafel Perelló.
Què us contaren dels fets de la guerra civil a son Carrió?
Joana: Jo tenia quinze mesos quan varen venir els rojos (la milícia republicana). A ca nostra teníem un lloquet, Can Caules, i mon pare i un germà eren a Can Caules i ma mare i els altres al·lots érem a foravila, a lo nostre, Can Teuler, nosaltres érem set, i la qüestió, que els veïnats varen dir a ma mare “Nosaltres ens n’anam perquè els rojos són aquí, venen, i que no ens matin, que vens?” I ma mare diu “No. Jo, amb tots aquests al·lots i deixar els animals i l’home i l’altre al·lot que són a Can Caules… jo vull estar aquí i ja veurem què passa, jo no puc anar enlloc sense l’home perquè amb avenir (sic. Venir) l’home no sabrà on som i no em puc moure amb els al·lots petits”, i la qüestió és que ma mare va quedar i els rojos s’entregaren a ca nostra i n’hi va haver dels majors dels rojos que vengueren a xerrar amb ma mare, i els rojos li varen dir “convé que vos n’aneu” i mumare els va dir “jo no tenc l’home aquí i no me n’he volguda anar” i un dels majors dels rojos que comandaven les tropes li va dir “Idoi bé que heu fet, madona, heu de fer el que jo vos diré i no vos passarà res, no passeu gens de pena, en haver-hi d’haver els ‘tiroteos’ vos avisarem i no sortigueu a defora”, perquè no tiraven sempre seguit, i ella ho va fer així, que no se’n va anar mai, i quan havien de “desparar” (sic) l’avisaven, “No sortigueu!”, i ma mare no sortia i ma mare sentia ben bé els trons. Dins lo nostre en tiraren moltes de bales, i davant Can Tanjo els nacionals feren explotar dos camions perquè els rojos venien carregats per la guerra i els rojos varen haver fuits perquè l’eixida els va sortir malament i va ser com el negoci de na Peix Frit, o sigui, que varen tenir el material aquí i no el varen emprar. Idò els republicans varen destrobeir (1) el material així, i en el Puig de son Manxo, que estava just arran, mare meva! Que n’hi va haver de vaines i de bales i de tot! I emperò llavò mon pare amb el meu germà Toni volien venir, i a sa Costa des Coll no els varen deixar passar i se’n varen haver de tornar. I ma mare tota sola aquí va ser molt coratjuda, però els rojos no li feren cap mala passada en res.
La vostra mare degué passar un bon fum quan sentia els tirs mentre tenia esment de tota la barquera d’infants.
Sí, però què has de fer? I mira’t que ma mare va quedar viuda perquè mon pare va morir que jo no havia fet els tres anys, i ma mare estava embarassada, i llavors el germà major s’havia entregat voluntari i era a la guerra, i llavors la germana major va tenir una ombra a un “espulmó” (pulmó) i estava malalta. Ma mare havia sofrit molt, al cap de mig any ma mare va tenir una nina, va néixer una cosa senzilla, no la podien fer menjar i era molt ploradora, allò va ser un “cativeri” (sic. Captiveri: sèrie anguniosa de molèsties), i la qüestió, que la criatura (sa mare) ho va haver de travessar tot i es vivien del camp, però havien de fer la feina, i al·lots són al·lots, i ella havia de donar el capdavant (2) i el que va passar ma mare no ho puc pensar!
I la vostra germaneta, que era poc menjadora, va treure faves d’olla? (3)
Aquesta nina ho va treure però t’assegur que li va costar perquè en aquell temps no anaven tant al metge, i llavors se va revenir (4) i es va fer una dona i va ser una nina molt bona al·lota, molt feinera i amb molt de coneixement, i emperò de petita li deia a ma mare “I només estimau na Joana i a jo, no!”, i aferrada per ma mare, “I jo som la petita i ningú m’estima!” i ma mare havia de fer “llaberintos” i li deia “Venga, no te vull sentir més!” i emperò la nina, tornem-hi torna-hi, i mumare va dir “Idoi saps què farem? La posarem en berlina” (5), i la qüestió és que si deia mal de jo, la renyava, i ja es posava bona. Agafava bullets (6) ella, s’envalentonava i tot li anava malament, però llavors es va compondre i va ser una nina molt aguda i present i va canviar de verd en blau…
L’amo en Biel: vós visquèreu a sa Torrenova (certa possessió) A sa Torrenova hi venien infants que se llogaven per a collir oliva?
Sí. Com vaig tenir dotze anys vaig anar a estar a sa Torrenova. En aquell temps veníen nins i nines de Son Carrió i de Son Servera a collir olives i a replegar ametles en l’estiu, feien el camí a peu, venia un bon estol, de Son Servera en veníen devers vint, d’un bon tros enfora els sentien que venien, partien de sortida de sol. A les dotze dinaven, tocaven la campana de la possessió i tothom compareixia, la sentien de lluny, a la campana. Hi havia un plat de calent per a tota la gent que collia olives. El capvespre feien dues fumades (fumada: sinònim de “descans”) i en el sol pondre’s tothom fugia. Anaven i venien cada dia. Mon pare era l’amo i no sabia lletra (7) i jo havia d’entregar els comptes al senyor (de la possessió).
A la pagesia era habitual berenar de sopes el dematí. També era així a sa Torrenova?
Biel: Sí, el dematí menjàvem sopes i a migdia, cuinat. Per Sant Bartomeu, com que el senyor era Tomeu, hi havia fideus; per Nadal i per Pasqua, arròs, i els altres dies, cuinat…
Les bísties eren importantíssimes…
Joana: Un que es moria la bístia, pareixia que quedava destruït perquè eren males de comprar… vàrem tenir una bístia jove que va fer un nadís (fill acabat de néixer d’un quadrúpede) i es posava amb unes cames inflades. Idò ma mare va dir “li hem de rentar les cames de vauma bollida” (8), i d’aquell suc es va curar…
Biel: Primer les bísties passaven els seus, feien molta feina i no tenien repòs, a onsevulla que havien d’anar hi anaven amb el carro, no hi havia res més. Una bístia bona era apreciada…
Abans, molta gent tenia sedes…
Joana: Si teníem sedes torràvem llevamans i torràvem llimona i aquell suquet del llevamans i de la llimona me’l fregava per les sedes.
En sabeu d’altres de remeis populars?
Jo era molt perseguida de fer ovissos (oissos). Tot l’hivern el nas em roiava (rollava). Vengué una dona a ca nostra i jo vaig fer un oís i me diu “Déu te faça santa” (9). Aquella dona em diu “Et diré una cosa que t’anirà bé pels ovissos”, i em va anar bé. Si fas molts d’ovissos has d’agafar una poma d’aqueixes blanques o de les verdosetes i la poses davall el llit dins un platet. Idò ho vaig fer i em vaig amillorar (sic), no hi va haver pus ovissos. En veure que la poma es podreix, la barat. Jo no hi hagués acodit (sic) mai que amb una poma poguessis acabar de fer ovissos. Vols que te’n conti una altra?
Sí, per favor.
M’havia d’operar d’un esperó. Hi ha molt a sofrir amb un esperó! En vaig corrér d’esperó no se quin temps! Idò vaig anar a vendre a la plaça i una dona vengué i li vaig contar que ho passava de “metro” amb aquell esperó, i aquella em diu “jo et daré el remei”. Idò lleves un tel de la closca d’una ceba i aquell tel el plantes damunt l’esperó, exacte aquí on hi ha el mal, embolicat amb un plàstic. Vaig “pelear” dos mesos i el mal em va fugir, i mira’t que m’havia d’operar! No se’n poden riure!… Tenia una mà plena de fics. Madò “Monja” un dia em va agafar la mà i em va mirar els fics i em diu “no hi has de pensar pus” i al cap d’un parell de dies els fics ja havien fuit… per la tos bulls vauma rosa i l’aresta se’n va…
Biel: En Pau “Jaques” i n’Amador “Busco” tenien la soliva (saliva) bona perquè eren “Paus” (10). A una paparra no se l’arrabassaven, anaven a un “Pau” i posava soliva a la paparra… quan un que era “Pau” pixava dins una bassa, els granots sortien…
L’amo en Biel: vós sou cercador d’aigua. De quina llenya ha de ser la verga per a trobar aigua?
Ha de ser un verduc que sigui brinós, que no tengui massa ull perquè es romp. Dins la mà es gira, l’aguanten arruellat i ha de ser una verga llisa i manejadissa, que es pugui doblegar.
Diuen que les coves o els buits són elements geològics que poden confondre al cercador d’aigua…
Si la verga va per avall és cova, si va per amunt és aigua.
Hi ha qualque manera de saber si aquella aigua subterrània és salada?
Si l’aigua té sal, la verga ja no es mou. Si ara agaf un poal ple d’aigua i hi pos sal com el comú d’una llentia (11), la verga no es mourà.
I amb un pèndol també podeu trobar aigua?
Sí. El ferro (el pèndol) voga així com va la vena. Si dues venes se “crucen”, llavors el pèndol en lloc de vogar de per llarg, enrevolta, diuen que cada volta és un metre de fondària i el pèndol només troba aigua dolça, si l’aigua té sal no dona (no marca), a l’aigua gruixada no la troba…
Heu conegut “curanderos” d’animals?
Biel: Sí, l’amo en Mateu “Prim”. Aquest home tenia dos emperons (dues peculiaritats): tenia sis dits en els peus i era bessó, i a aquest home anaven a cercar-lo per un animal que estigués desesperat de mal, i ell posava la mà damunt l’animal i es calmava. I aquest home, per si no hi era (a ca seva) deixava a la dona una peça de roba seva sense rentar i se’n duien aquella roba sense rentar i la fermaven a l’animal malalt amb dos fermalls damunt l’esquena… Jo, el que he vist és posar una corda d’espart als cans quan els pegava un mal que tossien i tossien i feien suc, els pegava com un atac…
Gent que ja ha esclovellat molts anys m’ha dit que abans feia més fred i plovia més.
Biel: Però de molt, de molt! A l’hivern, abans d’anar a escola, anava a parar lloves (lloses) a la marina de sa Torrenova amb unes avarques fetes meves. Era blanc de gelada cada dia. Hi havia crestalls dins els bassiots cada dia ara fa setanta anys…
Heu dit que fèieu les vostre pròpies avarques.
El xofer del senyor de sa Torrenova ens venia gomes de cotxo i fèiem soles i a damunt aquestes soles de goma, amb una corretja de pell travada amb dos fils de ferro feia aquelles avarques, i si aquells fils de ferro fregaven pels turmells, els turmells s’encetaven i et dic que xerraves tot sol! (riu)…
Hi havia cans que teníen la ràbia i que anaven a lloure?
Biel: N’hi havia. El que hi havia molt primer eren cans maleïts (ferotges). A sa Punta (certa possessió) n’hi havia un de molt aspre. Érem infants i un dia jugàvem a futbol davant les cases de sa Punta i ens va caure la pilota dins una marjada, a baix, que hi havia ferratge sembrada i no la trobàvem i vàrem anar a cercar els rampins i el ca ens va sortir camí, era un ca maleït de veres…
Què enyorau de la pagesia d’un temps?
Biel: Llavò hi havia una cosa: anaves per un camí i senties cantar tot els temps. Jo llaurava aquí, i aquell llaurava aquí deçà i l’altre llaurava allà i ens sentíem cantar tots. Qualque vegada fumàvem plegats. Ara no hi ha ningú per foravila. I una altra cosa: llavors les finques no estaven embarrades, hi havia moltes dreceres i no feien tornar a ningú arrere… llavors hi havia pagesos molt forts. A sa Torrenova vaig veure homes que agafaven sacs de cent quilos i els posaven dins la quartera (quartera: cambra destinada a guardar-hi la collita de cereals, de llegums, etc. )… anava a la mar a cercar alga amb la bístia, en avenir (sic. Venir) l’hivern, el trispol (trespol) de l’era s’aguantava, en pegava un bon tip d’anar a cercar alga… llavors no s’usava anar a nedar a la mar, els més moderns hi començaren a anar el dissabte i el diumenge, però havien de tenir amb què anar-hi… Llavors hi havia molts d’aucells, ara no hi ha res devora un temps (en comparació a un temps passat). De prompte passava un avió i tirava verí i això matava molts d’aucells…
M’han dit moltes vegades que si feien matances el dia del girant de la lluna, molts de pics els botifarrons se rebentaven dins la caldera…
Biel: Ens hi hem trobats. Ens convidaren a unes matances i tots els botifarrons es varen rebentar. Si és el moment del girant, que la lluna canvia, i els botifarrons estan en el foc, es rebenten, però tots, només queden els fils…
He arreplegat un feix d’antigues formes d’evitar els impactes dels llamps…
Joana: N’hi ha que treuen el tió de nadal. A Nadal posen un tió gros a la xemeneia i el treuen quan no està acabat de cremar i l’estotgen, i quan fa tempestat el treuen al temps perquè no peguin els llamps a la casa. També, el que es guarda és el ram d’olivera beneït del dia del ram, nosaltres el penjam perquè els llamps no et toquin.
M’han contat que molta gent duia el ca magre (patíen pobresa)
Joana: N’hi havia que ho passaven estret. Llavors no hi havia (doblers, riquesa) i havien de viure i estiraven de pertot. Quan els calçons clarejaven, les apedaçaven, jo hi estava molt avesada a apedaçar, posava un pedaç o una gaia (tros de tela triangular o trapezial). Hi havia dones que no en sabíen i venien a ca nostra… la gent duia sabates fins que s’aguantaven, i fora calcetins per fred que fes, estoviaven (estalviaven) el dur calcetins o dur calces per anar a fer feina… mira’t com era aquell temps que a les camades, els carros amb les garbes perdien espigues i la gent les espigolaven. Llavors no es perdia un pam de terra. Primer era un jardí, Mallorca, les voreres o els racons que no podia fer l’arada, les cavaven, i totes les llobades ben entrecavades. Llogaven dones perquè era més barat llogar dones que llogar homes… llavors no hi havia “devertiments” (sic), es “devertien” amb un no res, feien una vetla…
Biel: Per “estoviar” mistos, primer pegaven foc amb un misto a un vencís (vencill) de càrritx i amb aquell vencís encenien tots els formiguers (munts de lleny tapats de terra)…
Glossari i comentaris 1. Destrobeir: Tudar, malversar. 2. Donar el capdavant: Posar-se al davant d’una activitat grupal. 3. Treure faves d’olla: superar una malaltía, una situació adversa 4. Revenir: recuperar-se, adquirir vitalitat, milloria. 5. Posar qualcú en berlina: ridiculitzar una persona. 6. Agafar bullets: irritar-se fortament de forma momentània. És allò que en llengua castellana en diuen “rabietas”. 7. No sabia lletra: no sabia llegir ni escriure 8. Vauma bollida: “Vauma”: metàtesi o canvi de síl·labes de la paraula “Malva” 9. “Déu te faça santa”: és o era preceptiu dir “Déu te faça santa” o “Déu te faci sant” a la persona que havia fet un oís en la nostra presència. També era consuetudinari que els padrins o els pares diguessin “Déu te faça santa o faci sant” als fills o filles o als nets o netes quan els besaven les mans, i moltes vegades l’infant responia “i a vós, es baciner”. 10. Són “Paus”: Fa referència a les persones que han nascut el dia de la conversió de sant Pau. 11. Com el común d’una llentía: del mateix volum que una llentia.
