Imatge: FoskoDrone
El Ple de l’Ajuntament de Manacor, reunit el mes passat, va aprovar una incorporació de romanents pressupostaris amb la finalitat de finançar diversos projectes considerats prioritaris per la corporació municipal. Entre les actuacions previstes, destaca l’adquisició del recinte ubicat al puig de Santa Llúcia, així com de l’edifici annex al convent de sant Vicenç Ferrer, per un import total de 252.000 euros. L’operació, de gran rellevància per a la conservació del patrimoni històric i cultural local, inclou una construcció del segle XVIII i els terrenys adjacents -amb una superfície superior als 92.000 metres quadrats-, ambdós de gran valor simbòlic per a la ciutadania. Amb l’adquisició, es preveu dur a terme una dignificació de l’entorn, amb la voluntat d’obrir-lo a l’ús públic com a espai de gaudi.
Situada al cim del puig, aquesta antiga construcció ha estat, durant segles, un punt de trobada per als qui cercaven silenci i introspecció. Les primeres referències en aquest sentit daten del 14 de juny de 1652, quan el Consell de la vila decidí que les cases existents al capdamunt de la muntanya podrien servir com a hospital en el cas que Manacor es veiés colpejat per la pesta que s’estenia arreu de l’illa. El 1655, sorgí la proposta d’adequar-les per impartir-hi classes de gramàtica, i tot indica que s’hi podria haver alçat una petita capella, com les de Cura o Montision, aprofitada també com a espai educatiu.
L’any 1695, els frares del convent de sant Vicenç Ferrer ja posseïen bona part del turó. Posteriorment, les terres foren adquirides per Bartomeu Truyol Servera, qui, el 1748, en cedí una part a un ermità procedent de Valldemossa, conegut per la seva vocació contemplativa. Truyol deixà escrit, davant notari, que el seu desig era que Manacor es beneficiàs espiritualment de la presència d’eremites. Així, es posaren en marxa les obres d’un nou temple, que culminaren el 1766, sota l’advocació de la Puríssima.
No obstant això, el clergat local no rebé amb bons ulls la iniciativa. Consideraven que afectava greument els seus drets parroquials i intentaren frenar l’activitat de la comunitat que s’hi havia establert. Però la gent s’hi bolcà aportant almoines, gràcies a les quals es construí un pati interior i un aljub (encara visible, amb la data de 1770). El declivi arribà l’any 1773, quan acusacions anònimes de contraban a les rodalies de l’ermita desembocaren en la dissolució del petit nucli anacoreta. El bisbe Díaz de la Guerra, contrari a la vida eremítica, n’ordenà la supressió definitiva. La decisió fou rebuda amb satisfacció pels sectors afins a la parròquia manacorina i per la mateixa comunitat de preveres, sobre els quals recaigué la sospita de ser els responsables darrers de l’escomesa estraperlista.
Amb el pas del temps, l’edificació es degradà severament. Al segle XIX gairebé no en quedava res. La imatge de santa Llúcia fou traslladada a l’església parroquial, on encara es venera cada 13 de desembre. Els terrenys retornaren legalment als descendents dels antics propietaris i canviaren de mans en diverses ocasions fins que, el 1916, el dominic fra Llorenç Caldentey en prengué possessió i inicià una campanya popular per restaurar l’indret. Hi portà l’antiga imatge de la Mare de Déu del Roser (de propietat municipal), que rebé l’advocació del Roser. La reconstrucció culminà l’any 1961, amb una benedicció solemne el 7 de maig. Amb la mort de fra Caldentey, els terrenys passaren a ser de l’ordre dominicana.
Ara, quasi tres-cents setanta-cinc anys després d’aquella primera intervenció municipal (enteneu aquí popular), l’Ajuntament fa una passa perquè el poble recuperi un emplaçament que, malgrat no haver estat mai seu, sí que cal considerar-lo responsable d’allò que és i suposa per a Manacor.
