Xisca Puig (Palma, 1959) viu des de fa anys a Son Servera. Ha dedicat la seva vida laboral a fer de comptable. Ara, ja jubilada, ha disposat de més temps per dedicar a l'activisme social. Implicada en l'organització de les manifestacions de Menys turisme més vida, està també activa en altres oenagés. El mes de juny passat va viatjar al Caire per participar en una marxa internacional per la pau, que no va poder arribar-se a dur a terme. Dijous passat va parlar a una de les places manacorines per explicar el seu testimoni, que ens detalla en aquesta entrevista.
Com arribes a poder viatjar a aquesta marxa al Caire? Amb qui hi vas?
A través de les xarxes socials vaig conèixer aquesta entitat que es diu Global March to Gaza. Em preocupava el carire que anava prenent el tema de Palestina, i em frustrava no saber què podia fer o com hi podia ajudar. Així, vaig entrar a un grup de Telegram d’aquesta entitat i aquí ja vaig conèixer unes al·lotes mallorquines que també hi anaven. En total érem sis mallorquins.
Quin objectiu teníeu?
La marxa volia arribar fins a Rafah i intentar que amb les nostres reivindicacions s’obrís el corredor humanitari tancat. Hi havia gent que eren metges, acupuntors… que duien material per si podíem entrar donar-ho als hospitals palestins. També dúiem tendes de campanya molt grosses, amb capacitat per a vuit persones, que eren per estar-hi nosaltres, però que quan partíssim les hauríem deixat per a la població d’allà.
Però no poguéreu fer aquesta marxa fins a Rafah. Com s’explica, essent Egipte un estat de confessió islàmica?
El règim egipci és molt afí a Jerusalem i a Netanyahu. He sentit un parell de vegades que la seva dona és jueva, i el cert és que hi ha una afinitat important entre els dos governs. El missatge que vàrem rebre repetides vegades per part de la policia egípcia era que ho feien per protegir-nos a nosaltres, que si els israelians ens feien qualque cosa, els egipcis no ens podrien defensar. A Egipte hi ha una dictadura molt repressiva, no es poden fer manifestacinos, no poden treure la bandera palestina, ni el mocador palestí…
Quanta de gent havia de participar en aquesta marxa?
Unes quatre mil persones arribades de més de cinquanta països detot el món. Però no ho vàrem aconseguir. El màxim de persones que ens poguérem ajuntar varen ser 1.000, a un control policíac a Ismalaia, a quaranta quilòmetres del Caire. La gent que hi va anar en taxi, per exemple, els aturaren al checkpoint, on varen ser retenguts i els varen voler fer tornar amb camioneta cap a la capital.
Pel que contes, les intercepcions per part de la policia eren constants.
Entrant a l’aeroport ja ens varen retenir als tres mallorquins, va ser per una beneitura meva. Duia un tiquet dins el passaport perquè m’havien cobrat sobrepès a la maleta, i m’havien dit que el guardàs, que en tornar ser aquí em tornarien els doblers. A la porta d’embarcament vaig donar el passaport i a l’empleada de l’aeroport li va caure el tiquet. Li vaig demanar si el podia aixecar, i hi vaig insistir. I ja tot d’una em va dir que em decantàs de la coa… “Vaig a avisar els meus amics”, li vaig dir. “Quins amics?” em demana. Li dic: “Aquests”. I ja tots tres per endins… No estic avesada a aquesta repressió tan intensa, em va venir molt de nou. L’endemà intentàrem agafar un tren per anar a la Marxa i a l’estació ja tot d’una ens varen demanar on anàvem. Els ho vàrem dir… i quan vàrem anar a entrar, policies vestits de paisà ens retingueren a un racó de l’estació. Ens requisaren el passaport i el mòbil. Vàrem estar molt fermats de moviments.
És curiós que si deien que ho feien per protegir-vos us aplicassin el quart grau de la llei antiterrorista.
Sí. És com una contradicció. Els carrers eren tots plens de policia, davant els hotels, a la piràmide de Gizé… hi havia policia pertot arreu. He parlat amb gent que ha fet feina al Caire o que hi ha viatjat, i em reconegueren que hi havia policia, quan ells hi havien estat, però no fins a aquest punt. Jo crec que tenien por d’una revolta interna dels mateixos egipcis, com el que ja va passar amb la Primavera Àrab. Arribaren a deportar fins i tot turistes de veres. Nosaltres ens fèiem passar per turistes…
Però no us deportaren. Tornàreu amb el vol que teníeu programat?
Sí. Tornàrem amb el vol que teníem. Venia la policia molt sovint a l’hotel. Els recepcionistes ens deien que era per això de la marxa… Ens va fer agafar por. En Saïf, coordinador a l’Estat espanyol de l’organització de la marxa, va ser detingut. Havia anat a una reunió amb el govern per negociar la nostra sortida… i en aquesta reunió el varen detenir. A ell sí que li varen pegar, i l’endemà el deportaren.
Vàreu rebre un bon tracte, per part de la policia.
No vàrem passar pena. Ells en tot moment varen ser amables i en cap moment no varen ser agressius, ni de paraula. Ara, quan entràrem a les dependències… a cada costat del passadís hi havia joves armats fins a les dents, amb metralladores i porres. I no ho vèiem clar… Hi havia un caos impressionant, i nosaltres no enteníem res perquè totes les comunicacions eren en àrab. El consolat espanyol no ens contestava… varen ser hores de molta tensió.
No quedàreu contentes de la resposta de la diplomàcia espanyola?
El consolat espanyol ja sabia el que hi havia i el que ens havien de fer… I jo vaig trobar a faltar informació sobre la qüestió. Fins a la una de la nit no vaig poder parlar amb la meva família. Ells al consolat no hi havien trobat ningú. Nosaltres no sabíem res… Potser si ells saben que Egipte és un estat repressiu caldria que n’informassin. Ens demanaren les persones que hi havia retingudes, i també quants érem. Volien treure comptes de quants n’havien sortit i quants n’havien deportat. Una cosa molt freda. No vàrem sentir que ens donassin gaire suport.
Quin criteri s’aplicava per a la deportació?
Vàrem veure que la gent que havien retengut era d’origen magrebí, encara que poguessin ser de nacionalitat espanyola o francesa, per exemple. Miraven els noms… Nosaltres érem les úniques que no érem d’origen àrab. I pel que fa a les deportacions, quan detectaven qui eren els líders de la mobilització els deportaven.
Us imposaren cap sanció econòmica?
No.
Ja per acabar, no tothom veu tan clares les reivindicacions del poble palestí. Alguns en justifiquen el suport humanitari, però creuen que es criminalitza el poble israelià de forma maniquea…
Demostra que no tenen ni idea d’història. La senyora Prohens deia l’altre dia al Diario de Mallorca que el Govern no condemna el genocidi de Gaza, i assenyalava Hamàs com a detonant. Però obviava que abans que els britànics propiciassin que aquella regió quedàs en mans de sionistes, aquella terra es deia Palestina, i les tres religions, la jueva, la cristiana i la musulmana, hi vivien en pau. Hamàs és una conseqüència de tot el que pateix el poble palestí. Des del 1947, l’estat israelià roba, espolia i mata la població palestina, que no té exèrcit. És un poble indefens. I per aquestes declaracions, la senyora Prohens hauria de dimitir. Per paga, Israel té el suport dels Estats Units. És David contra Goliat… una situació que no té empena.
