Ja fa un bon grapat d’anys que l’Ajuntament de Manacor va recuperar els premis literaris Ciutat de Manacor. Fins aleshores l’únic premi que s’atorgava amb aquesta denominació era el d’arts plàstiques. Amb l’entrada a rotlo de la literatura, arribaven també els premis de narrativa, poesia, teatre i assaig. Amb participació creixent i qualitat i diversitat contrastada, la recuperació d’aquest certamen sembla consolidada.
Tanmateix, hi havia més disciplines artístiques que quedaven fora d’aquest ventall premiable. N’era una, i en el fons sorprenent, la cançó i la música. Una art que la tenim i la sentim en tantes facetes de la nostra vida. Des de la cançó que ens arriba a través de la veu del poble fins al darrer hit poper, passant per les ràdios, vinils, CD, i espotifais de torn. Sens dubte cal felicitar el regidor Carles Grimalt per l’interès mostrat en la implantació d’aquest certamen.
Vista la participació, nombrosa i de qualitat, amb què ha comptat el premi, es pot dir sense passar pena de bravejar gens que tant Manacor com Mallorca gaudeixen d’una bona salut musical i s’hi mostra orgànic el ritme, dinàmica l’harmonia i embolcalladora la melodia. Manacor, amb més o menys suport institucional depenent de cada cas, ha demostrat des de fa dècades que compta amb un planter musical envejable. Infinitats de grups i de solistes han eixit del pentagrama manacorí de sortida per volar al cel universal del so ordenat.
És d’esperar, idò, que la delegació de Cultura aporti a tota aquesta gent la infraestructura necessària perquè es puguin desenvolupar i créixer sense haver de passar pena per qüestions estrictament logístiques. Cert és que disposam d’un local d’assaig que funciona, però al municipi li continua faltant un espai cobert polivalent i amb una bona acústica on es puguin fer concerts.
A la presència nombrosa de grups i solistes hi cal afegir també l’existència, fins ara condormida arran de la pandèmia, de Renou Col·lectiu, un grup de gent que va néixer amb l’ànsia d’aconseguir que a Manacor poguéssim sentir música de qualitat i amb ressò fins i tot internacional. Sense ells, per descomptat, tampoc no hauria estat possible res del que s’ha assolit les dues darreres dècades.
Cantem, idò, a la salut de la música! I que visquin els premis Guillem d’Efak!
