“M’ha anat molt bé! Vinc del Centre de Salut i m’ha atès una doctora que entenia el mallorquí. Li he pogut explicar tot allò que em passava”. Qui s’expressa així és el meu veí, en Macià, un home de 80 anys que torna d’una visita a un centre sanitari de Manacor. Hi va adesiara i sovint parteix amb l’angoixa de si el podran entendre i, per tant, atendre bé; ja que sovint no li surten les paraules en castellà.
Com a usuaris de la sanitat pública i com a ciutadans de les Illes Balears tenim el dret de ser atesos en català, un idioma reconegut a tota la normativa vigent com a llengua pròpia. No demanam que ens contestin de manera obligatòria en català, però sí poder-nos-hi expressar i, per tant, que ens entenguin.
El món de la salut, com també l’educatiu, posa cada cop més el focus en l’atenció personalitzada de cada individu com a pacient o alumne. Sembla com si s’hagués superat allò de situar tothom dins la mateixa categoria i, d’aquesta manera, creure que un mateix tractament anirà bé a tothom.
I en aquest aspecte consider que tenir cura de la llengua dels pacients, com també tenir esment de la salut i estat emocional, és un factor molt important: és una porta oberta a la capacitat expressiva de la persona que viu una situació de manca de benestar i vol compartir allò que l’angoixa amb el professional, sense filtres.
Parlaré des del meu punt de vista com a pacient i com a docent, de persona preocupada i ocupada per la salut (també cal tenir-la present) del català al lloc on visc. Com a pacient de l’Hospital Son Llàtzer he tingut la sort d’haver conegut i tractat personal d’alguns serveis. En tots m’he pogut expressar en català, en una variant manacorina ben nostrada, sense haver de forçar en cap moment allò que volia comunicar i demanar, amb naturalitat, compartint amb els professionals tant les pors i dubtes com els anhels i els desitjos. Hem parlat de política, hem compartit acudits i algunes rialles…
Sempre he pogut expressar l’agraïment i el suport rebut, el confort de veure’m envoltat de persones que t’acompanyen i t’orienten. I tot això ha estat de manera fluida, sincera i espontània, amb els drets que tinc com a catalanoparlant respectats en tot moment.
D’un quant temps ençà veig pels passadissos de l’Hospital i a la sala d’espera de la consulta professionals amb la xapa de Sanitaris per la Llengua, una situació que no s’hauria de donar si visquéssim en un país normal. El personal sanitari sensible al català ha de fer aquesta tasca afegida de militància lingüística perquè l’Administració no dona a la llengua pròpia l’estatus que li correspon per accedir a una feina dins la funció pública de les Illes.
I pel que fa a l’àmbit de la docència? La darrera proposta del Partit Popular i de Vox ha estat que els mestres puguin optar sense cap requisit de català de manera definitiva a una plaça, si aquesta té la consideració de “molt difícil cobertura”. Això podria suposar, per exemple, que a Formentera arribàs a haver-hi molts docents sense cap coneixement de català.
Cal tenir cura de la nostra llengua, de la salut i dels serveis públics; hem de poder ser ciutadans normals en unes Illes normals i exigir als governants que facin valer l’Estatut d’autonomia i no posin emperons a la normalització plena del català en tots els àmbits.
I hem de tenir també el convenciment de què les llengües curen, i tant que sí! Perquè són una garantia més de la bona atenció que un pacient rebrà quan posa tota la confiança en aquell professional a qui confia el més preuat: la salut.
Aquest article està dedicat a la doctora Montserrat Ollé, otorrino de Son Llàtzer; a ella i a tants altres membres de Sanitaris per la Llengua que afegeixen a la competència professional i al bon tracte amb els pacients l’estima per la nostra llengua i cultura. Gràcies i no defalliu!
