Fotografia: l’ataifor andalusí del segle XII trobat al jaciment de Son Fornés i exposat el 2014 al museu del Louvre
Quan els mallorquins pensam en la conquesta romana de l’illa encapçalada per Cecili Metel és molt freqüent identificar-nos sense voler amb els atacants quan, en realitat, segurament tenim molts més lligams amb els agressors. De la mateixa manera, quan pensam en la popularment desconeguda conquesta de l’any 902, quan al-Àndalus va integrar les nostres illes als seus dominis, la consciència col·lectiva dels mallorquins actuals és a identificar-nos amb els hereus d’aquells conqueridors romans que percebem com aliens al moment de la conquesta romana. Ara bé, quan es tracta de la conquesta del 1229 la cosa canvia, llavors sí que ens identificam amb els invasors i tendim a distanciar-nos completament dels que havien estat els únics mallorquins durant més de tres segles. És com si avui qüestionéssim la «mallorquinitat» d’una família amb tots els seus avantpassats a l’illa des del segle XVIII.
És per això, i per la identificació amb els colonitzadors catalans arribats arran de la campanya del rei En Jaume el 1229, que la conquesta anterior, la del 902, és una desconeguda de la història. Quants mallorquins avui reconeixerien el nom d’Issam al-Khawlaní? Un personatge destacadíssim de la nostra història que va encapçalar l’expedició per incorporar les nostres illes a l’Emirat de Còrdova, però que avui és ignorat quasi completament. O no és part de la nostra història?
En un moment en què començam a veure que l’encaix mutu dels mallorquins de provinences culturals molt diferents és una necessitat urgent, no ens pot fer gens de nosa una mica d’informació sobre un període generalment ignorat de la nostra història comuna: el de les Illes orientals d’al-Àndalus.
Aquest va ser el nom del nostre arxipèlag durant més de tres-cents anys, tres-cents vint-i-sis, per ser més exactes, els mateixos anys que van des del 1700 fins avui, imaginau la perspectiva històrica. Per motius com aquests els historiadors ja no usen el terme «reconquesta», perquè els antics habitants preandalusins de les illes feia moltes generacions que s’havien mesclat amb els nous habitants musulmans, ningú havia de reconquerir res. Per cert, una mescla que pareix no va existir després del 1229. D’aquesta manera, segons les dades que manegen els investigadors, pareix que la fusió de poblacions prehistòriques, romanes, vàndales i bizantines haurien sobreviscut fins a l’arribada dels musulmans amb qui s’hauria tornat a mesclar durant aquests tres segles que esmentam fins que, en arribar el rei En Jaume, la major part de la població va ser anihilada o sotmesa a l’esclavitud. Pareix que al-Àndalus, tot i haver estat un estat invasor i un conqueridor violent, podia donar lliçons de tolerància religiosa i convivència pacifica entre cultures als cristians del nou regne feudal. Això també és una lliçó que la història ens ofereix. Pareix que la nostra generació, entre altres reptes, tindrà el d’incorporar aquesta tolerància a la llista de bondats que varen aportar els andalusins. Així la podrem sumar a les evidències de millora de les tècniques de reguiu i de conducció d’aigua que, tristament, semblen ser les úniques aportacions que fins ara se’ls atribuïen.
