La periodista Mercè Pinya i Sanxo ha fet aquest text per a l’exposició “Diversa” que va ser inaugurada ahir al Claustre. Per la potència del missatge, necessari i vigent cada dia de l’any, us el compartim aquí de forma completa.
Mercè Pinya i Sanxo
Obri la porta, deixa el senalló damunt el taulell. Respira. Té moltes coses a fer i poc temps. S’atura. Alena. Es ferma el davantal amb la fermesa al cap dels dits i la impaciència a les galtes.
Damunt la taula, estira el drap de quadres i hi deixa reposar els ingredients com si fossin convidats silenciosos.
Obri la finestra perquè la claror inundi de llum totes les vergonyes que li han imposat durant segles i l’aire net oregi les pudors covades d’un temps massa vell que li han endossat.
A poc a poc treu la col, el pollastre, les cebes. Talla la pastanaga amb cura. Desossa la carn. Pela les hortalisses.
El ganivet fa un so sec. Les rodanxes s’escampen com monedes petites d’un tresor quotidià. El color encén la taula. És un bodegó: carabassa, verd, lila i blanc; i la fusta, marcada pels anys.
Desossa les tallades. Amb els dits, si cal. La cuina també és tacte, mans i pell. Separa l’os de la fibra com qui arrabassa una burla que s’ha aferrat massa endins i no vol separar-se de la carn. Destriada, deixa la carn neta de mentides, disponible i preparada per convertir-se en alguna cosa nova dins l’olla.
Pela les hortalisses. Les despulla dels insults i dels manaments.
La pell els cau com un vestit antic. Davall la capa més aspra hi ha la polpa tendra, vulnerable però robusta i gustosa.
Col·loca la cassola al foc. Un raig d’oli d’oliva generós. Que sofregeixi a foc lent els cops, les galtades i les empentes.
Si vol que sigui fricandó, hi posarà bolets i un raig de vi blanc que evaporarà les arestes del dia. Si s’estima més fideus a la cassola, hi afegirà tomàtiga ratllada, all, brou calent de nyores i els fideus que s’enfonsen lentament, com pensaments que s’estoven.
Mentre els fogons fan màgia, para taula. Fora el món és aspre, però aquí dins les aromes han dibuixat una intimitat vaporosa que transcendeix totes les normes no escrites.
Sap que cada plat és una història explicada amb dits que estimen. Sent que cada vaixella és el testimoni de ferides de fa cent anys, però vol creure que encara hi ha coberts, palanganes i copes que poden ser flors.
Sap que convidar és reconèixer i que seure és existir. Qui és que encara no hi és? Quins són els noms de les que encara esperam ser convidades?
Per a qui cuina, si a ella, que no és un home, no l’han convidada? Per a qui cuina, si ella que no té un home que l’acompanyi de bracet, no té lloc en aquell sopar?
Per a qui és aquesta vega que incomoda, que ressona i que commou?
La porta és oberta; i la taula parada per a les absents.
Ha col·locat les estovalles filades de memòria i les copes que vessen noms que ningú no pronuncia.
Ha encès les espelmes per posar llum a la fosca dels segles.
Cada plat és una ofrena. I cada brodat, una ferida que insisteix a florir.
Al voltant de la taula, cada cadira, i milers d’històries que no han cabut en cap cànon.
Ha estat l’instint, però també la consciència, la constància i la força: al llarg dels mil·lennis va sentir, va notar, li varen fer aprendre que només la cuina era el seu lloc. I avui, ha convertit aquelles quatre parets en un altar.
Li varen dir que callés, i avui pronunciarà, poderosa, tots els noms que fins que no siguin dits no hauran pogut existir.
Ha convidat les que varen escriure sense signar. Les que varen guarir sense sou. Les que varen pensar i ells els robaren les idees. Les que varen estimar malgrat la llei. Les que protegeixen els seus fills. Les que sostenen sense reconeixement. Les que aguanten la Història però no surten als llibres. Les que són titllades d’histèriques perquè diuen la veritat. Les que foren cremades. Les que foren tancades. Les que foren oblidades. Les que són ridiculitzades per saber massa. Les que són tractades de beneites perquè són belles. Les que travessen mar i oceans per oferir futur i camins florits. Les que no s’han aixecat del seu seient per deixar seure l’home blanc. Les que tenen força i també les que ja les han perdudes davant tanta d’injustícia. Les que tenen prohibit anar a escola. Les que aguanten les bombes de les guerres que fan els homes. Les que dormen dins tendes de campanya enmig de deserts oblidats i les que s’aixequen amb fosca i tenen les mans encetades de rentar les brutors dels qui menyspreen el valor dels doblers. Les que ningú no ha cregut. Les que ningú no ha estimat. Les que han posat el seu cos per parar l’estultícia dels homes. Les que han pagat amb la vida la gatera de testosterona d’aquells que prometeren estimar-les. Les que han seguit alimentant les bèsties, sabent que ho eren.
A les que els han matat els fills per convertir-les en mortes en vida.
A les que tenen, dins el pou més profund de les ninetes dels ulls, tota la força del món.
I en aquest altar, parat com una taula de festa, també hi seurà la seva mare i les seves padrines.
Totes les germanes seran convocades, amb les mans plenes de farina i de revolta.
També hi seuran les filles que encara no han nascut, però que ja empenyen des del futur.
Quan destaparà la greixonera, no només servirà un plat. Servirà temps, amor i esperança. Servirà llum, amistat i estima. Servirà dignitat i respecte. Servirà arrels i llavors.
Teniu-ho ben clar. Això no és un sopar; és una restitució. Això no és un homenatge; és una declaració.
Per cada nom esborrat: una cadira.
Per cada veu apagada: una copa alçada.
Per cada cop: un motí.
Per cada punyalada: un avalot.
A poc a poc, van arribant. S’asseuen, es miren, es reconeixen, i sense conèixer-se ja s’estimen. Sabeu per què? Idò perquè es veuen.
Sent una tremolor. Són els murs de la Història, que s’esbuquen.
I de sobte, s’aixequen i prenen la paraula per dir: som aquí, sempre hi hem estat i sempre hi serem.
I ara, també ens veureu.
No cal que ens envieu les vostres invitacions. No necessitam el vostre permís. No volem la vostra condescendència.
Aquesta taula, aquesta cuina, aquestes veus no són venjança, no són retret. S’han alliberat, també, d’aquests jous. Són passat, present i futur. Són alè, festa i rauxa.
Són totes les dones, des de l’origen dels temps, invocades.
