Amb aparença d’Anubis egipci, el ca negre vigilant de les tombes i les necròpolis, el patró dels embalsamadors a l’antic Egipte, a Manacor tenim l’Alicorn, tan difícil d’explicar i de comprendre. Amb mirada més aviat hieràtica i dentadura rabiosa, aquesta figura amb cap de ca asseguda damunt un tricicle, va vestida amb una sotana i un alçacoll blanc. La seva presència a les festes de Sant Domingo és centenària en anys. Escriu, més que no llegeix, fa de notari, però de què? Tal vegada de les nostres malifetes? Potser de la nostra història? O per ventura de la nostra festa? L’Alicorn sovint genera una atracció semblant a la dels dimonis. Cert és que els moretons ballen amb encant i són seguits i admirats per centenars d’infants i majors. Però la presència misteriosa i negra de l’Alicorn sempre ve de nou, com si ens adreçàs una mirada escrutadora. Enmig del front li surt una banya que s’enrevoltilla per avall cap al final. Just en aquesta entorsillada del cap de la banya, tan semblant al de les jaies a les rondalles, hi penja un llum d’oli amb que sembla fer-se llum per poder escriure, però també per poder-nos guiar dins els moments foscs de la vida.
Avui els éssers mitològics que són estel·lars i virals són els dolços unicornis, cavalls blancs de gran crinera, ara fins i tot de color de rosa, amb una banya espiral bicolor que els surt del front. Tot infant en té un dins el cervell. Tot infant en voldria un dins el jardí. Tot infant voldria un jardí, també, per poder-hi tenir un unicorn…
Però a Manacor tenim aquest altre, que ens escruta entre trapella i pervers, entre còmic i terrorífic, entre irònic i sarcàstic, entre el pecat i la dolentia, ensotanat amb cap de ca, reminiscència egípcia, rondalla infinita, llumeneret d’oli, immortal Alicorn efakià…
