Els totalitarismes tenen més coses en comú que no discrepàncies. Tots tenen fretura d’eixamplar, en paraules dels nazis, el seu espai vital. Això vol dir entrar a cal veïnat i fer-s’ho seu, dit aviat. En tots els casos la cosa comença pensant que són els millors, molt millors que la resta, superiors en definitiva, per tant, els altres són inferiors a ells. Un cop aclarida la qüestió, per què t’has de privar d’ocupar les terres d’un que consideres poca cosa, subhumà pràcticament? Tu ets el millor per motius ètnics, ideològics, religiosos, econòmics, rarament culturals.
El nazisme tenia un component imperialista indestriable de la seva ideologia antidemocràtica. No sé si foren els primers a parlar de “l’espai vital”, però sí els que més s’ho cregueren i dugueren a terme totes les barbaritats que calia per a assolir-lo. En principi, el caporal austríac Hitler considerava que l’espai vital de la raça ària -té collons el nomet-, era l’Europa oriental. Prenent com a excusa que hi havia minories germanoparlants espargides per aquí i per allà, calia ocupar militarment els territoris i llavors annexionar-los per fer un favor a aquestes minoris i disposar de més lloc, recursos agrícoles i extractius, etc. Sabem com acabà la IIGM, tot i que dubt que hom aconseguís desarrelar del tot aquests desbarats a la tribu dels teutons.
El feixisme de Mussolini també nasqué amb la voluntat d’ampliar les fronteres italianes. Primer les reivindicacions sobre els Balcans i llavors ja pegaren al bot a Àfrica, concretament a l’imperi d’Abissínia, un dels pocs llocs de l’Àfrica que resistí el colonialisme europeu iniciat al s. XIX. Hi creà l’Àfrica oriental italiana, una fantasmada que mai arriba a controlar l’exèrcit d’ocupació de Mussolini, i que durà fins al 1941 en què guerrillers etíops posaren punt a tanta beneitura sagnant.
El falangisme, regat amb diners italians de bon principi -el seu líder cobrava un sou, discretament, provinent de les arques estatals italianes-, també somiava en una Espanya imperial. Cal dir que aquests, els espanyols, sí que havien bastit un imperi colonial amb tots els ets i uts, a Amèrica i altres parts del món. Al s. XX poca cosa quedava de les passades glòries. Espanya mantenia algunes colònies a l’Àfrica, però sembla que el Caudillo coincidia amb el seu odiat Primo de Rivera, en José Antonio no son pare, en la necessitat d’expansió, envejós dels seus aliats Hitler i Mussolini. Amb el nou ordre nascut després de la IIGM, Espanya arribaria a perdre les colònies exteriors, cada cop de manera més vergonyós, com a exemple n’hi ha prou amb el Sàhara, regalat al Marroc i a Mauritània, sense cap interès per la sort dels habitants d’aquest territori colonial. De colònies encara en conserva qualcuna, però amb data de caducitat, esper.
Stalin, de tot d’una aliat de Hitler, també creia en aquestes coses de l’expansió territorial. No tan sols mantingué colonitzats els territoris que havien ocupats els tsars, sinó que augmentà el botí a mesura que les circumstàncies hi eren favorables. L’ocupació d’Ucraïna i les amenaces de pinxo de barri de l’aprenent de Stalin, Putin el gimnasta, són una rèmora de les malvestats comeses en el passat.
Aquesta manera de procedir està mal considerada actualment, i ningú es reivindica com a nazi, feixista, falangista, estalinista… només una guarda d’atropellats i nostàlgics, que eviten fer-ho públic.
El sionisme, moviment totalitari, que beu de molts dels anteriors, s’expressa a través de la creença que els jueus, repartits arreu del món d’ençà de la destrucció de Jerusalem, la Santa, per part dels imperialistes romans, l’any 135, tendrien dret al retorn a un territori situat a Orient Mitjà, i a la creació d’un Estat sionista.
Cal dir que temps enrere hi havia hagut propostes de creació d’un Estat jueu als EUA, a Uganda, a la Guaiana, a Madagascar, i un llarg etcètera. Finalment, l’interès dels britànics i francesos, però no tan sols aquests, per controlar la regió, propicià la creació de l’Estat d’Israel el 1948, sense consultar la població d’allà, on els jueus havien estat una minoria ínfima fins que no arribaren europeus i americans fanatitzats pel sionisme, i partidaris de la lluita armada (Haganà, Irgun) per assolir els seus deliris.
Declarar-se sionista, i partidari de l’existència de l’Estat acabdillat per Netanyahu, és incompatible amb la defensa de la democràcia, dels drets humans o de l’acompliment de les resolucions inacabables de l’ONU, ben inútils, d’altra banda, d’ençà del 1948.
