Amb motiu del Dia Mundial Docent, el passat 9 d’octubre va tenir lloc una taula rodona a la Institució Pública Mossèn Alcover de Manacor, organitzada per l’STEI Intersindical, amb docents de la comarca de Llevant. Hi varen participar Catalina Sunyer, Magdalena Gelabert, Bàrbara Duran, José Mateos i Pilar Lucas; amb la moderació d’Aina Maria Perelló.
La primera qüestió que va sorgir fou quines havien estat les motivacions que portaren els ponents a dedicar-se a l’educació. Totes coincidiren a l’hora de dir que havia estat una opció vocacional i, fins i tot, una va comentar que “no es pot ser mestre sense vocació”. Uns arguments molt potents en uns moments en què la professió docent viu la situació d’una “gran renúncia” i deixa de ser una opció atractiva, amb problemes cada cop més greus a l’hora de cobrir certes places.
Un altre dels punts que va donar més joc fou quina havia estat l’aportació més valuosa d’una tasca docent de tants anys. La majoria dels ponents esmentà qüestions com la possibilitat de mantenir-se viu, de fer feina amb gent jove, dels beneficis del contacte amb tantes persones i del gust per aprendre al llarg de tota la vida. Una de les participants, en parlar de la formació permanent, va demanar: “Per què els meus alumnes no tenen dret a tenir la millor professora del món?” En aquest sentit només hi va haver una veu discrepant, en referir-se a la feina d’ensenyant com quelcom ingrat, amb resultats molt a llarg termini, ja que “fas feina amb persones i no amb un material” i, per això, “no veus els fruits fins molt més endavant”.
Quan es va parlar dels desafiaments de l’escola del futur, comentaren que l’escola ha de donar eines per a la vida, uns hàbits de tota casta que preparin els infants d’avui, sovint un tant sobreprotegits, per a superar els obstacles. I es plantejà una altra gran pregunta: l’escola només ha d’ensenyar o també educar? O són les famílies les que han d’educar?
També va planar damunt el debat quines diferències hi havia entre les famílies de fa anys i les actuals, l’efecte dels canvis legislatius constants i l’impacte de les noves tecnologies, amb la irrupció de pissarres digitals i altres estris tecnològics.
Aquests dies s’ha presentat l’Anuari de l’Educació de les Illes Balears 2024, que recull un augment de la població escolar de 2.000 alumnes cada curs al llarg dels darrers deu anys. Un fet comentat a la taula, ja que també s’ha donat a Manacor l’increment de la població nouvinguda tant al municipi com a les nostres aules, amb l’heterogeneïtat que suposa.
Va ser preocupant la informació aportada per una docent sobre la davallada de l’ús del català, no només a les aules sinó en el conjunt de Manacor, sobretot després de la pandèmia. Crec que cal articular una “política d’estat” municipal per a revertir una situació que com més va més evident es fa i minoritza encara més la nostra llengua.
Un dels ponents parlà de la necessitat de la recuperació del prestigi dels docents, i també comentà que “d’educació i de futbol tothom en sap i diu la seva”, cosa que no passa en altres àmbits; i reconegué que com a mestres s’havien comès errades. Una altra participant comentà que a les aules no s’hi va a passar el temps sinó que “s’ha d’ensenyar l’alumnat a fer feina” i a gaudir del goig d’aprendre.
La xerrada va acabar convençuts que hauríem pogut parlar molt més temps i que és molt positiu trobar espais on compartir les experiències. Moltes gràcies a les persones ponents per tants anys de servei a la gran tasca d’ensenyar, un plaer haver gaudit del seu mestratge.
