Rafel Copoví Gilabert (Rafelguaraf, 1946) ha fet recentment vuitanta anys. És un dels futbolistes més recordats de l'època mítica en què el Manacor va jugar per primera vegada a segona divisió. De la seva trajectòria futbolística, i de la vida, que és llarga i intensa, en parlam en aquesta entrevista entranyable.
Com començàreu a jugar a futbol?
De petit jugava pel carrer. Al meu poble no hi havia camp de futbol. Jugàvem a les places i als carrers. Rafelguaraf és un poble de 2.000 habitants, per l’estil de Petra. Ara tinc vuitanta anys… pensa que en aquella època no hi havia res, a un poble com aquell. I va venir un moment que un cosí germà meu em va dur a un poble que es diu Xàtiva. Allà vaig començar a jugar a futbol amb l’Olímpic de Xàtiva. Tenia catorze o quinze anys. Vaig haver d’esperar per jugar amb els juvenils, perquè encara no tenia l’edat.
I ja vàreu destacar.
Amb l’Olímpic jugàvem a Tercera. No hi havia tantes divisions com ara. Jugàrem dos anys el campionat d’Espanya amb la selecció valenciana. I després vaig fitxar pel Mestalla, el filial del València. Tenia dèneu anys. Vaig ser escollit com el millor extrem esquerre, amb la selecció valenciana. De fet, jo jugava tant per la dreta com per l’esquerra, depenent de quin altre extrem hi havia.
Com us trobaren?
El València, com els clubs grossos, tenen gent que fan feina pels clubs i van veien gent de qui senten parlar, o que saben que destaca. Van a veure aquests jugadors, en fan un seguiment… Van venir a veure’ns i jo i tres jugadors més fitxàrem pel Mestalla.
Però vós anàreu al Madrid. Com va ser això?
Va ser la temporada 1965-1966. El Reial Madrid va venir a casa meva. Jo no vaig anar a cercar res. Van tocar a casa. Mon pare i ma mare no sabien res de futbol. Ma mare sempre em deia: “Fill meu, això de córrer vint persones darrere un baló… per què?”. No ho comprenien. Sopàvem a casa, un horabaixa, com diuen ací, mon pare, ma mare i jo, perquè un germà meu s’havia mort. Toquen a la porta… Eren dues persones amb vestit i corbata. Mon pare i ma mare eren pagesos… gent humil i pobra, que feien feina al camp. I aquells dos hòmens demanen per “Rafael Copoví Gilabert, de part del Reial Madrid”. Nosaltres no tenim estudis. Érem gent d’un temps. Mon pare i ma mare varen començar a sentir aquells dos hòmens parlant del Reial Madrid… i mon pare no sabia què era allò. “Usted no sabe qué es el Real Madrid?”. “Jo vaig al camp a cavar, no ho sé”, els va dir ell. I li ho van explicar. Quan ho va entendre, mon pare em va dir “mira, fill meu, si vas a Madrid i fitxes, compraríem un televisor en blanc i negre”. En casa només teníem una ràdio, llavors.
I vàreu anar a Madrid?
Vam firmar un contracte per anar al Reial Madrid de prova. Però jo tenia un caràcter molt tímid, molt humil… i tot allò era molt gros. Vaig mirar de buscar un amic meu per veure si em podia acompanyar a Madrid, perquè en aquella època no és com ara. Ell era l’únic pintor del poble, però era del Madrid, i em va dir: “Jo t’hi acompanyaré”. Hi anàrem amb un Seat 600. Cada cinquanta quilòmetres ens havíem d’aturar a posar aigua al radiador. Partírem el matí i no hi arribàrem fins a la nit.
I com va anar, la prova?
Vaig fer una gran prova. Vaig jugar tres partits, dos d’entrenament… em marcava Vicente Miera. I un d’amistós, contra el Toronto, l’equip de la capital del Canadà. Vam guanyar. Amb el meu amic a Madrid em vaig sentir segur, acompanyat. Ell em protegia. Jo sóc molt tímid i vergonyós i vull pau i tranquil·litat. Em van oferir anar al Deportivo de la Corunya i al Valladolid… però els vaig dir que jo era del Mediterrani, que m’agrada aquest clima, i no el que fa per allà.
Qui hi havia, en aquell temps, al Madrid?
Calè, Zunzunegui, Pirri, Zoco, Amancio, Grosso, Velázquez, Gento, Manolín Bueno, Araquistain… Els entrenava Miguel Muñoz i el president era Santiago Bernabeu. El camp era el mateix, però aleshores es deia Chamartín. Jo he parlat amb Santiago Bernabeu. Em va felicitar i em va donar la mà. Em volien tornar a veure… i van tornar a venir a cercar-me.
Quan?
Jo feia la mili en el període d’instrucció, a Paterna. Vingueren amb un cotxe a cercar-me. Baixen… i el capità ens va dir alto. Als soldats ens coneixien pel número. I diu el capità, “soldado tal, vinga”. I jo dic. “hòstia, el Reial Madrid, una altra vegada”. El capità em diu: “Ja hem parlat amb el Madrid perquè tengui lliure una setmana per fer-li una altra prova. En haver jurat bandera, tendrà una setmana de permís. Ho vaig demanar altra volta al meu amic però em digué: “Aquesta vegada no puc acompanyar-te, he de pintar i necessite guanyar diners”. No em vaig presentar a la prova. No em veia amb cor d’anar tot sol a Madrid. A casa només tenia una bicicleta… Érem pobres.
Però no deixàreu el futbol.
No. Després vaig anar a jugar al Vila-reial. Però per casualitats de la vida dos amics meus valencians jugaven amb el Manacor. Eduardo Bellver i Rafa. Tots dos ja són morts. Em digueren: “Copo, vine a ajudar-nos, que hem pujat a Segona B i ens fan falta futbolistes com tu, a veure si podem salvar la categoria”. I vaig venir cap a Manacor. Quan vaig venir aquí, tothom em volia, m’agradava molt la gent de Manacor, ens vam enamorar tots, i em vaig enamorar de la meua dona, ens vam casar, vaig quedar aquí i aquí em moriré.
Salvàreu la categoria?
No. Jugàvem amb equips molt potents. Múrcia, Girona, Lleida, Hércules… Però ens entrenàvem per de nit, perquè tots els jugadors feien feina. Eren unes grandíssimes persones, tots.
Canviàreu d’equip, després d’aquell descens?
Sí, vaig anar a jugar al Poblense dos anys, a Segona B, i després vaig tornar al Manacor, i vaig jugar tres anys. I després amb el Margaritense. Jo ja no me’n volia anar de l’illa. Tenia els meus fills i la meua dona, que és el que més vull i he volgut en aquesta vida. Va 26 anys que es va morir i això em va llevar la il·lusió.
Tenguéreu ofertes, però, per anar a jugar a altres clubs?
Sí. Estant en el Poblense, em va voler fitxar l’Atlètic de Madrid. I quan era al Margaritense, vengueren Bernardo Sanz i Bolau del Mallorca. Al Margaritense li deien l’equip dels milionaris, perquè fitxaven a cop de talonari. I al Poblense hi havia els germans Alorda. Quan em varen dir d’anar a l’Atlètic de Madrid vaig dir “vull parlar-ne amb la meva dona. Si ella em dona permís, en parlarem”. Ella em va dir: “Aquesta és la teva vida, si creus que hem d’anar a viure a Madrid amb els nins hi anem. Segons el que faces, farem. Vaig dir al Poblense que endavant. Però l’Atlètic de Madrid va oferir un milió i mig pel traspàs. I el Poblense va demanar tres milions. No es posaren d’acord i vaig quedar a Mallorca. Al Margaritense Toni Quetglas era el president. Era una bellíssima persona. Va venir cap a mi, i m’abraça i em comença a besar… Tenien una oferta del Mallorca. “Per l’amor de déu, no digues que no, que ens ofereixen 900.000 perssetes per al club i per a tu 1.200.000 cada any durant tres anys”. Li vaig dir que jo vivia molt feliç amb els fills i la dona, que anava a fer feina, i jugava a futbol, i amb les dues coses ja guanyava molts de doblers. El que jo volia era pau i tranquil·litat, no volia tornar al futbol professional i no poder estar mai amb els xiquets.
Com éreu com a jugador?
Jo he estat un extrem elèctric i he jugat tant a la dreta com a l’esquerra. De fet, em triaren com a millor extrem dret i esquerre, a la Comunitat Valenciana. He estat un jugador més de l’equip. Som humil un jugador més de l’equip. Però sobretot he estat un jugador d’equip. Som humil, i he aportat el que he sabut a l’equip.
Recordau cap gol especial que marcàssiu amb el Manacor?
Hi ha una persona a Manacor que som com a germans. Ell diu que només ens falta dormir junts. És Biel Veny, amb qui sempre ens hem respectat, ens hem volgut i ens hem donat suport. Record que jugàvem un partit de Segona B, a casa, no record contra quin equip. El seu fill Pep Lluís havia acabat de néixer i ell va venir a veure el partit. El vaig anar a felicitar a la banda com a pare i li vaig: “Pep Lluís és un fill nou que tens, i jo li dedicaré un gol per demostrar-te que vos vull molt. Això és per al teu fill i per a tu. Vaig marcar el gol i li’l vaig brindar. Quan li vaig dedicar el gol ho vaig fer perquè sabia que tenia poder per marcar-lo.
Quines diferències veis entre el futbol d’avui i el de fa mig segle?
És una opinió personal meva: abans el futbol era esport. Et donaven diners perquè no et faltàs res mentre jugaves al futbol, però quan s’acabava, havies d’estudiar o posar un negoci, o com molts amics que s’han casat amb dones riques sense voler-les per tenir la vida assegurada econòmicament, igual que hi ha dones que també es casen amb homes rics. Jo no soc capaç de fer això. Avui el futbol ja és un negoci, no és un esport. Hi ha coses que veus en un equip que ja no m’agraden. La defensa es tira arrere… abans es plantava cara a la persona, tenies el contrari damunt de tu. Avui hi ha molt de futbol horitzontal i cap arrere, al porter. El futbol és vertical i diagonal i cap la contrari. Cada un a marcar el seu i els collons damunt el camp. Hi ha tres coses sagrades per jugar a futbol. Tenir cap, cor i collons. Avui dia tots els jugadors són milionaris i això abans no era així.
