Quants de malnoms vàreu localitzar a Sant Llorenç?
Buf… més de quatre-cents. I segur que me’n vaig deixar algun. Pensa que per posar un límit, perquè sinó hagués estat un treball interminable vaig decidir que només posaria aquells que almanco s’haguessin transmès almanco d’una generació a una altra, la qual cosa era significativa que el malnom havia arrelat i no era flor d’un dia.
Quins són els malnoms més repetits?
Els de procedència de lloc, sobretot possessions (“de Sa Begura” “de Ca na Nina” “de Calicant”) Això és normal, perquè, abans, entre la gent del poble era molt habitual conèixer-se segons el lloc de foravila on vivies o treballaves. També són bastant abundosos els sobrenoms referits a qualitats personals i els que indiquen noms de persona o llinatges. Aquest alt número de malnoms referits a qualitats de persona torna entrar dins la lògica, perquè els malnoms des de sempre han estat posats per remarcar algun tret físic o psicològic d’algú (sovint irònicament i a vegades fins i tot amb mala baba). Pel que fa als malnoms provinents de noms i de llinatges, és una tendència estesa més modernament.
Finalment els segueixen de prop els segueixen de prop els malnoms referits a oficis
I els més curiosos? Explica’ns-en alguna anècdota.
Això supòs que va a gust de cadascú. Particularment me va cridar l’atenció el de Treufoc (avui curiosament una famosa sèrie d’Ib3) que segons conten (vés a saber si és ver) es va posar perquè antigament la gent duia unes sabates que tenien les soles reforçades amb unes fortes ferradures, les quals si rossaven en terra provocaven xispes (sobretot en els empedrats de macs d’antany). Un avantpassat d’aquesta família tenia el vici d’arrossegar els peus, i per això alçava xispes al seu pas. D’aquí li quedà l’àlies de Treufoc. Un altre que record curiós per la deformació que ha arribat a sofrir la paraula és el de Sevillano. Els joves l’anomenam així amb e tancada, i per això la primera cosa que vaig pensar fou que el malnom havia de venir de la ciutat de Sevilla i en conseqüència que la seva consonant inicial havia de ser la s. Però després m’asseguraren que aquesta família mai havia tingut cap tipus de relació amb aquesta ciutat. Això em va desconcertar un poc, però per sort vaig tenir la idea de demanar opinió a casa meva. Allà el meu pare em va dir que la gent de la seva generació l’anomenaven Sevillano amb e neutra i la meva padrina el rectificà i li digué que en el seu temps li deien Sivillano amb i. Al final un dels portadors d’aquest malnom m’explicà que un avantpassat seu era guàrdia civil i d’aquí li havien posat Civilano (amb c inicial ja que fa referència a un civil). Se veu que amb el temps passà a ser Civillano i després, oblidada la motivació inicial, el malnom sofrí una dissimilació ja que la i del principi es convertí en una e neutra (així de Civillano passàrem a Cevillano). Encara més recentment aquesta e neutra inicial canvià a e tancada, segurament per analogia amb la ciutat de Sevilla que també es fa amb e tancada. En poques paraules és una mostra clara de la màgia i la complexitat dels malnoms, de com van evolucionant i canviant amb el temps fins a perdre el rastre del seu orígen. A part Set Soles, Quigarel·la, Xigarràs, Cul alt, Sigismundo o Peterró (alguns dels quals ja desapareguts) tenen gràcia ja per si mateixos (pel significat de la pròpia paraula)
Féreu algun tipus de classificació dels malnoms segons l’origen o el tipus?
En el meu llibre els malnoms estan ordenats per odre d’abecedari per facilitar la consulta als lectors, però a la part final també els vaig classificar segons criteris semàntics (el seu significat), morfològic (la seva forma) i cronològica (segons la seva antiguitat) .
Quina metodologia de treball vàreu seguir?
Primer el porta a porta, però va resultar esgotador (estem xerrant de més de 2000 habitants). Després vaig anar a veure en Llorenç Servera Caldentey (més conegut com a Metxo), el qual havia fet gran part de la seva vida de carter a Sant Llorenç i gràcies a això tenia un gran coneixement dels membres del poble. I efectivament va resultar ser un brillant informador, ple de saviesa (popular, que sempre és la millor i més reivindicable) i paciència per suportar-me. He de destacar que va ajudar-me de bona gana i, segons ell, amb molt de gust, perquè així agilitava la seva ment. Així doncs, durant una setmana i mitja, vaig visitar cada dia l’amo en Metxo. Li recitava en veu alta l’adreça de cada porta i ell, gràcies al seu bon coneixement de la comunitat, em deia sense gaire dificultats el seu corresponent malnom. A més, cal afegir que per això va comptar amb la inestimable ajuda de la seva dona (madona Pisca), que sovint el treia d’algun dubte, i del seu fill Miquel que em va cercar els malnoms dels afores
Heu detectat un vincle històric repetit entre noms, llinatges i malnoms?
En alguns casos sí. És normal si es transmetien entre generacions. De fet només es rompia aquesta cadena perquè el fill o filla agafava el malnom de la mare (de la qual els seus fills perdien el llinatge).
Quines altres aportacions fa el vostre treball?
De cada malnom vaig fer una fitxeta que incloïa la transcripció fonètica de cada malnom, les seves variants formals, el significat (i la motivació si se coneixia), l’etimologia i les grafies documentades
Quin creis que és el vigor dels malnoms a Mallorca en general i a Sant Llorenç en particular? Es mantenen els tradicionals? Se’n creen de nous? Aquesta creativitat, és genuïna?
A Mallorca no t’ho sé dir, però crec que a nivell de poble encara es conserva. Almanco a Sant Llorenç encara és així. Potser no amb tanta força com fa 100 anys i alguns han estat substituïts per altres de moderns que a vegades es consoliden i d’altres són temporals, però en general encara s’usen. Per posar-te un exemple a la revista Card.cat cada mes si fa no fa ens demanen que per favor a les defuncions posem devora els noms i llinatges dels difunts el seu malnom que si no no s’assabenten de qui és el mort només amb noms i llinatges. Igualment la pàgina Fotos antigues de Sant Llorenç, de Rafel Duran, amb més de 16.000 seguidors, encara opta per anomenar la gent que surt a les fotos a través del malnom, un altre exemple, idò, de la seva vigència.
