“Percep una despersonalització cultural. No tan sols aquí, a tot arreu, i a gran escala. I m’entristeix”. Catalina Julve ha estat enguany la pregonera de les Fires i Festes i ho ha fet amb un discurs llegit amb pausa, amb veu elegant, amb un carisma natural tenyit de voluntat de ser, d’anys, de vida i de carrer. Camisa blanca, llavis vermells, somriure radiant, actitud corporal sòbria, Julve va escriure des dels marges, reivindicà els racons i va transitar més enllà de l’oficialitat, de la burocràcia, de la convenció, encaminada cap a no desdir-se de ser qui és.
Julve parlà de Manacor com un poble que “com molts, es remou per dedins a la recerca d’una identitat un tant manllevada”. En els pregons, sí, la nostàlgia hi és sempre. Qui, com Julve, ha viscut als marges de Na Camel·la, a la barriada del Pla, arran de la Salle, arran de la Fira, pot contar com eren aquells carrers “amb més clots que cotxes”. En aquell Manacor de fa més de quaranta anys “els canvis generacionals no eren visibles i la població s’assentava en els seus referents, naturalment. Tot era tangible, manifest, concret i perceptible”.
“La memòria visual et lliga amb lo emocional i un objecte et pot remuntar a records que tens dins el calat més fons de la teva memòria”. Paraula de pintora. I recordava una visió recent al punt verd: “Entre aquell betzum capitalista hi vaig destriar una cadira de rodes vella i rovellada, era devora des contenidor número 3, a punt per tirar. L’aparell en qüestió tenia tres rodes: les dues que tenen totes les cadires de rodes i una tercera, més petita, a davant, que —amb una cadena i un plat i els pedals de bicicleta a l’altura dels braços— et permetia desplaçar-la sense haver d’empènyer, fent rodar es plat. De cop, em vaig enrecordar del propietari d’aquell vehicle. El podies veure sovint per na Camel·la, desplaçant-se amb aquella ciclo, veinadejant, i aturant-se als bars de per allà: l’Alameda, el Bar Madrid, l’Apolo, Can Xispa, l’Hípica… Sovint el veies rodant Camel·la amunt, amb una filera de cotxes darrere, esperant que tombàs un carrer o entràs dins una casa”.
Julve es va referir i va citar un dels pregons més recordats i referenciats de la història, el del bruixot de Manacor, Guillem d’Efak, i ha reconegut que “tal vegada la meva memòria s’ha anat nodrint de vivències més insulses. De manera que, d’aquest desproveïment em nodriren algunes preguntes: “D’on emergeix la identitat d’un poble? Quin sentit té la prosperitat en tant que dinamitzadora cultural? La veritable cultura està en els marges?”.
“Manacor és lletjó, ha crescut malament”
Inevitablement també, Julve recordava que “Manacor és lletjó. Ha crescut malament. Com un jovenot malgarbat, que vol… i no pot. Un poc xulet i cregut. Un jovenot que ha fet “duros” i els ha venut a quatre pessetes”.
Però sí, Julve va recordar que, més enllà d’estètiques i de frontis sense referir, la Fira de la seva infantesa suposava “el retrobament anual amb una geografia humana molt particular. Un corpus vivent de personatges nòmades, alternatius, continentals… i que no s’assemblaven gens a nosaltres. Ka majoria eren forasters, no és com ara que, a les fires, hi ha artesans i bohemis”.
“Nancys, Argan Boys, Madel Mans, Rifles, Escopetes, Metralletes, Naus espacials, Nenucos, Barriguitas, Patos Donald, Pepes Enfermeres, “Tu Primer Tocador”, Mazingers Z, Heidis, pilotes, i més endavant… Naranjitos”, tot això trobaven els infants dels anys setanta i vuitanta a la Fira de Manacor, vertader nirvi festiu en aquell moment d’això que avui s’ha convertit de forma pomposa, una micoia presumptuosa, fins i tot, en allò que anomenam Fires i Festes.
Catalina Julve feia gimnàstica. A Can Costa. El mateix indret on, encara en el seu temps, es feien també bregues de galls, vertadera atracció per a ella i els seus companys esportius i que mai va poder arribar a veure… “perquè ens arruixaven aviat”. “Feia olor”, digué, “imaginau: testosterona, tabacot, plomes”.
“El balanç de delictes i accions il·legals consentides i acceptades públicament de la capital del Llevant en aquells anys feien de Manacor el punt de trobada de la clandestinitat. Devia ser divertidíssim i tràgic, alhora. Imagin llars que ho perderen tot en una partida de póker, unes bregues de galls, o qualsevol vici propi de l’època… i que no cal anomenar”. Un Manacor marginal, agosarat, ancestral, rude, rústic. Avui, per a la pregonera d’enguany “Manacor ha deixat de ser un poble per la permissivitat, per esdevenir una ciutat per la cultura. Anam millorant… sempre que, pel camí, no perdem profunditat i genuïna contundència”.
“Als cotxets hi anaves sense els pares, si no és que eres colló o covard”
També transità, Julve, pels marges de la formació, de les escoles i els instituts: “En aquell temps… si anaves a FP volia dir que no eres una fletxa, o que no tenies cap per estudiar. Això ho deien, evidentment, els que anaven al Mossèn, a l’Institut. Jo… vaig anar a l’Industrial. Record que me va tocar una aula on tots els alumnes venien del Simó Ballester, que per devers La Salle tenien una fama espantosa. Va ser un dels anys més feliços de la meva adolescència. Tots eren… divertidíssims. Els professors també: Pep Barrull, Marta Sancho, Biel Galmés… Jo venia de fer quatre mesos de pòlisses a nes Mossèn Alcover… i el grup del Simó em va salvar la vida i l’any acadèmic”.
Però Julve oscil·lava durant el pregó contínuament entre el record personal, l’anècdota i el mite de la fira. “Hi anaves sense els pares als cotxets, -si no és que eres colló… o covard, era un món molt masculí”.
A la fira hi havia “el Goix”. “Pobre Miquel, exposat a la crueltat infantil, com si fos una gran pepa. Em dol pensar en ell. Crec que no vam ser justos”. Però també hi havia les carrosses “ l’esperit de Botticelli davallant entre la multitud i fent-se lloc entre cadires reservades per padrines, els padrins als cafè, i gent… obstruint el pas. I encara tenim Carrosses. Potser defineixen el que hem estat i som com a poble. Potser reflecteixen un esperit estantís, propi de desfilades militars, a on els que miren escruten, i els que desfilen demanen acceptació?”.
A primera fila, enllà dels tarongers, Carles Gayà, amb un peu enguixat, escoltava emocionat el discurs de la seva companya de vida. A l’altre costat, Maria Jaume, Roseta. I enmig Joan Julve: “El 1984 el Manacor va pujar a Segona B i ho va fer de la mà de mon pare: en Joan Julve. Ja sabeu que m’agrada molt jugar a futbol. De petita hi jugava a La Salle, amb els masclets, al pati, i els capvespres, quan ja no hi havia escola, i deixaven el pati obert”.
“Als pobles hi ha una convivència molt difícil que a les capitals no es dona”
La pàtria és la infantesa, deia el poeta. I Catalina Julve pintà tots aquells anys amb una precisió de pinzell que demostrava ofici, i cor, i coratge, i molt d’amor. “Crec que vaig perdre la relació amb Manacor quan em vaig fer el carnet de motoret”. “Als pobles hi ha una convivència molt difícil que a les capitals no es dóna. Si vius a Barcelona o a Nova York, pots conèixer la gent que tu vols. Aquí, no. Aquí has de conèixer tothom. I has de conviure amb tothom. Però arriba un moment que, amb això, no en tens prou… i has de créixer per rompre el test”, digué, per reconèixer que, tanmateix, un dia el test vessa, i en aquesta esllavissada, d”ins la vall receptora i incondicional, quan tornes i caus, t’hi trobes els teus. Els mateixos dels quals fugires, cercant firaires i escenaris desconeguts”.
S’acostava el final, i arribava el moment d’un orgull conegut, mastegat, reverberat: “Si surts a fora i parles amb els que han passat per aquí… et diuen que el que passa a Manacor no passa en tot Mallorca. Que la vida cultural d’aquesta ciutat és única. Que aquesta voluntat de ser, aquesta fam, aquest desig, és el que ha fet que els que vivim aquí tinguem fam de lletres, de música, i, en definitiva, de cultura”, per acabar reblant que qui diu “que Manacor és una tifa de ciutat, és perquè no l’ha viscuda. Potser hi té la casa, però no l’ha sentida”.
Una ciutat “pagesa, ciutadana, forastera, mallorquina, tradicional, cosmopolita… extrema”. I així, cap als extrems, cap als costats inconeguts, cap a la convenció vulnerada, reivindicà la pregonera de les fires i festes del 2025 “les foranes, els marges” i que fóssim, els manacorins “descentralitzats, proscrits, si voleu, perquè … d’aquests racons… és d’on emergeix tot el que som, per bé… o per mal”.
No restava res més que el record pels artistes, pels referents, pels qui han configurat aquest teixit multicolor d’art, d’imaginació, de món dins el món, d’atreviment i de contracultura: “Guillem d’Efak, Llorenç Ginard, Llorenç Femenies, Miquel Brunet, Martí de s’Alicorn, Joan Riera Ferrari, Mateu “Nirviós”, Joan Serra, Miquel Àngel Riera, Antoni Mus, Jaume Vidal i Alcover, Maria Antònia Oliver, Biel Galmés, Catalina Riera, Joan Aguiló, Rafel Aguiló, Xavier Ramis, Jaume Ramis”.
Miquel Oliver: “Em neg a pensar que Manacor no pot tornar a ser un lloc on els infants juguin a la vorera”
Abans del concert amb músiques de David Bowie, un altre artista dels marges, a càrrec de Roger Pistola, Jorra Santiago i Xisco Perelló, el torn fou per al batle, per donar toc de conclusió a les paraules de la pregonera Julve: “En aquesta finestra que hem obert avui vespre a molts de records hi veig una imatge molt nítida, i és que la nostàlgia i el passat ens arrelen, però no ens poden immobilitzar. No podem romandre ancorats en un passat que ja no tornarà perquè cada dia tenim tots els motius del món per fer de Manacor el lloc on cada dia triam no només viure, sinó ser-ne part”, digué el batle, que es referí també al Manacor “inconformista, el que alça la veu, el que es revolta quan cal. Una ciutat contestatària, un poc punki si em permeteu la llicència. Un Manacor capaç de generar art, pensament i bellesa des d’allò que no és convencional”.
El batle reivindicà les escoles, “avui podem parlar amb orgull de tots els centres públics del nostre municipi. Han esdevingut espais de cohesió, d’oportunitats, de qualitat educativa i de compromís”, alhora que recordava com Julve havia explicat que “amb els teus germans jugàveu al carrer. I és ver, aquest tema desperta debat, perquè avui el carrer ha deixat de ser, en molts indrets, aquell territori lliure i segur per als infants. Però jo me resistesc —i crec que molts de nosaltres també— a donar aquesta batalla per perduda. Em neg a pensar que Manacor no pot tornar a ser un lloc on els infants juguin a la vorera, s’enfilin als bancs, es facin seus els espais públics. Si volem una ciutat viva, hem de fer-la amable per als més petits”.
I acabà dient que “Manacor no vol ser un poble que mira una desfilada, sinó un poble que s’expressa, que trepitja el carrer, que fa la festa i que la vol viva”. Oliver, com Julve va acabar també citant Guillem d’Efak: “Un poble no serà mai poble si no té somnis compartits”.
