Divendres passat, amb en Roger Pistola i en Xisco Perelló, vàrem tocar un parellet de cançons d’en David Bowie al pregó de Fires i Festes magistral de l’admirada Catalina Julve. Seva és una de les millors definicions de Manacor que he sentit mai: «Manacor és lletjó. Ha crescut malament. Com un jovenot malgarbat, que vol… i no pot. Un poc xulet i cregut. Un jovenot que ha fet duros i els ha venut a quatre pessetes». Va ser un plaer participar-hi, naturalment, però tot plegat em va deixar una mica de mal cos, perquè vaig pensar —i ja se sap que «el primer que va pensar, la va cagar», com diu un amic meu— en les grans preguntes que ens havia disparat l’artista manacorina: «D’on emergeix la identitat d’un poble? Quin sentit té la prosperitat en tant que dinamitzadora cultural? La veritable cultura està en els marges?».
La rotunditat d’aquestes preguntes se sumà a una expressió que va pronunciar el batle al seu discurs —integrador i benintencionat, sense cap dubte— que sovint m’ha generat contradiccions. Miquel Oliver va dir: «Els de Manacor de sempre…». L’expressió no és nova ni exclusiva seva —també se sent molt «de Manacor (o de la Població X) de tota la vida»— i pressuposa que hi ha, almenys, dos tipus de manacorins: els de tota la vida i els de fa més poc. Mirant al meu voltant, ho vaig entendre: els que érem al Claustre divendres passat som els de Manacor de tota la vida, perquè no hi vaig veure ningú que desentonàs dins aquell club identitari: cap sud-americà/na, cap persona procedent de l’Àfrica, cap asiàtic/a, m’atreviria a dir que ni tan sols cap teutó/na, ni cap anglès/a. I això que era l’acte emblemàtic d’inici d’unes festes importantíssimes per a la ciutat.
Vull, amb aquest comentari, desacreditar o qüestionar el procedir del batle o dels representants polítics municipals? Evidentment que no, senzillament vull posar damunt la taula una sèrie de reflexions/desitjos: no ens convendria obrir una mica aquesta manacorinitat atàvica —i una mica arcàdica, una mica ingènua, i a estones un poquet classista— als nouvinguts? No seria interessant per a tothom dur a terme accions i crear espais on tothom que viu a Manacor ens poguem trobar i poguem aprendre els uns dels altres? Com podem fer que la gent que fa menys estona que circula per aquest poble urbiforme se pugui sentir d’aquí? Com podem promoure, per exemple, l’ús de la llengua catalana de manera efectiva entre els nouvinguts, fer-los entendre que és útil, que és una llengua que els obri les persianes de la manacorinitat de pinte en ample, i no un entrebanc burocràtic que ens hem inventat per fer-los més difícil aconseguir el carnet del nostre club?
Em sap greu no tenir resposta a aquestes preguntes. Fa poc, al Claustre mateix, hi va haver una Taula d’Experiències Migratòries, que em va semblar una gran iniciativa i que hauria de ser la llavor de moltes més que vagin en aquest sentit. Jo no hi vaig poder ser, perquè justament tenia una presentació de llibre —amb els del club identitari dels manacorins de tota la vida—; tampoc no hi va anar cap representant de l’Ajuntament —i això sí que em sembla més inexcusable.
