Crec que era l’any 2019, quan estudiava Comunicació Audiovisual a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, que em vaig apuntar com a voluntària per fer d’extra a una pel·lícula que es rodava a Montanejos.
El meu petit moment estel·lar era fer d’una jove que passava l’estona amb uns amics a la terrassa d’un bar. Record que feia fred i que ens varen donar un entrepà per dinar que no estava massa elaborat i que l’opció vegetariana (perquè anava amb una amiga vegetariana) només duia oli i formatge. També record que el conjunt totalment vaquer, un clàssic dels noranta, no em quedava especialment bé.
No va ser res significatiu. De fet, a l’edició final varen tallar el trosset on apareixíem. Però, encara que em feia il·lusió participar-hi, no em va importar gaire. Per una banda, perquè l’experiència ja havia estat curiosa. I, per l’altra, i més important, perquè va ser aquell dia, durant aquell rodatge, que vaig conèixer de prop la història d’en Guillem Agulló. Perquè aquella pel·lícula que estaven rodant era La mort de Guillem, dirigida per Carlos Marques-Marcet i estrenada l’any 2020.
Hi ha prou diferència entre conèixer els fets a través d’un llibre, d’un relat o d’una pel·li, a conèixer-la des de la recreació d’aquell moment.
Jo ja havia sentit abans el seu nom. Vivint a Castelló crec que la seva memòria és encara més present. Havia vist més d’una vegada aquell lema als carrers: «Ni oblit, ni perdó». Però formar part, encara que fos durant unes hores, d’aquell instant, de la recreació d’aquells moments previs al seu assassinat, va fer que el seu nom se’m quedàs gravat per sempre.
Coneixes la seva història? El resum és que era un jove antifeixista que va ser assassinat pels seus ideals. Tenia tan sols 18 anys. L’11 d’abril de 1993, mentre era d’acampada amb uns amics a Montanejos, un grup de joves d’extrema dreta el va atacar. En Guillem va morir d’una punyalada al cor.
La seva família no només va haver de patir la pèrdua del seu fill i germà. Si no també anys d’assetjament, pintades, insults, amenaces i d’impunitat. Judicialment, només un dels acusats, Pedro José Cuevas, va ser condemnat. Va rebre una pena de 14 anys per homicidi, però en va complir aproximadament quatre.
Si patir un dol ja és prou dolorós, no em puc ni imaginar com és quan mai no pots tancar la ferida, quan no hi ha justícia. I crec que això és important perquè, quan parlam d’en Guillem, és fàcil convertir-lo només en un símbol. Però en Guillem era molt més. Era un fill, un germà, un amic, un jove amb tota una vida al davant. Al curt Ni oblit, ni perdó dirigit per Jordi Boquet Claramunt i estrenat el 2019, es veu ben reflectida aquesta lluita interna dels seus éssers estimats emprant com a protagonista a una de les germanes d’en Guillem, na Betlem Agulló, que torna a casa després d’anys del succeït i es veu obligada a enfrontar-se de nou amb tot allò que no ha pogut deixar enrere.
Na Betlem encara no havia fet quinze anys quan va perdre el seu germà. En una entrevista, va explicar com aquella fatídica experiència la va fer adonar que «hi ha gent que mata per la teva forma de pensar». I va compartir una frase d’en Guillem que li va quedar per sempre al cap és: «Mare, si jo no lluite pel que pense, la vida no té cap sentit».
Jo crec que el que més em va impressionar en mirar el film de Carlos Marques-Marcet van ser les paraules que va dir a una roda de premsa la mare d’en Guillem, «Volia convidar a tota la dreta que no ha estat capaç de donar-nos el condol a nosaltres, que els el donen als pares dels assassins. Perquè nosaltres tenim un fill mort que viurà per a sempre, però ells, desgraciadament, i segurament sense saber-ho, fa vint-i-dos anys engendraren i donaren vida a la mort.»
I és així, en Guillem viurà per sempre.
Per favor, si no coneixies la seva història no et quedis amb aquest text cerca més informació al respecte. Hi ha llibres, documentals, cançons i fins i tot un llibre il·lustrat infantil, El vol de Guillem (Caliu Editorial), que explica, com diu l’escriptor Ricard Tàpera, «com les idees agressives, radicals, extremistes, s’emporten persones que pensem en llibertat.»
I si ja coneixies en Guillem, però no has vist cap de les dues produccions que he mencionat a aquest text, te les recoman amb afany. Ambdues es troben a Filmin.
Perquè hi ha històries que s’han de continuar contant. I més ara que sembla que al món hi ha cada vegada més odi i menys empatia.
Ni oblit, ni perdó.
