El dia que encetava el mes de setembre ens va deixar Mateu Flaquer Sansó. La seva persona, pels qui tingueren la sort de conèixer-lo o tractar-lo, sens dubte mereix una lloança malgrat que sigui humil i, poc més o menys, no molt més plantosa que un petit ramell de paraules, petites, però sentides, dins la immensa maror d’informacions i renous que ens inunden les pantalles.
T’atures un moment i penses que un home bo -en el bon sentit de la paraula bo- ha deixat aquest món. Aquest fet hauria d’aturar el món, provocar un universal minut de silenci com a mínim, però ja ho cantava aquell “la vida sigue igual”. Quin desastre… “lo nuestro es pasar” com deia Antonio Machado, un poeta que, tanmateix, deixà una empremta com la que deixen dins el cor els poetes bons i també, també, però també, els nostres éssers estimats quan se’n van.
En Mateu, a qui agradava ferm la cançó que Serrat va fer de “caminante no hay camino“ i demés versos, havia dedicat bona part de la seva carrera professional a l’ensenyament essent molt ben valorat pels alumnes i companys. En aquest vessant desplegà el seu entusiasme per la ciència i la cultura amb l’avantatge de poder aplicar a les seves classes aspectes pràctics assimilats en l’exercici de la seva professió d’enginyer. Avui dia manquen professors que hagin trepitjat el carrer i en Mateu va ser un d’ells.
Estimava fora vila i estimava la tecnologia, sembrava arbres i calculava, mesurava, sotmetia a una rigorosa observació amb afany de millora els seus treballs tècnics: ja fos en el món de la construcció o, en un altre vessant, defensant el patrimoni industrial històric de Manacor. Si podeu visitar el museu del ferrocarril veureu una peça de l’antiga estació de Manacor que salvà d’acabar en un munt de ferralla.
Ben segur amb més mallorquins del seu tarannà i empenta, exemple d’una classe mitjana que havia emergit d’una postguerra terrible i que accedí a la formació universitària amb molt d’esforç i renúncies, s’hauria pogut configurar una Mallorca diferent de la que tenim. El protagonisme i l’afany de poder no eren cap prioritat per Mateu. Són maneres de ser; persones que no fan grans proclames perquè, en el fons, el que compta són els fets, o no?
I podria ser cert que aquells que han fet aquest camí per la vida donant vida com ara en Mateu amb la curolla de sembrar arbres, fer vi, fer oli, escriure poemes a la seva estimada, fer funcionar un motor vell, sembrar cultura, anar fent les coses ben fetes, aquest no tenir estufera, aquest saber estar en el món intentant millorar-lo des del redol que ens va tocar, aquesta casta de persones senzilles com era en Mateu Flaquer, et fan pensar que, en comparació a això que en diuen posteritat, honor i glòria, el fet de tenir una biografia o ser un influenciador… aquestes coses… No tenen importància i fan plorera. Perquè el més mereixedor de lloança és aquell qui ha arribat a la serenitat que dona el fet d’estar cabals amb el món i que en partir puguin dir sincerament, com ara podem dir d’en Mateu; gràcies pel que ens donares i, ja des d’ara mateix, per tots els records i enyoraments que ens regalaràs sempre.
Una abraçada als seus familiars i sobretot a la seva esposa Francisca.
