A la imatge: fotograma de la sèrie Friends
M’encanta deixar-me seduir. És un dels meus jocs preferits. Gaudesc de tenir el control sobre el subjecte en qüestió, de saber-me mirada, observada, desitjada. Algú que amb raó volgués posar-me a lloc diria: i com saps que vols ser seduïda? Se n’aprèn amb el temps. Al principi no en tens ni idea. Creus que estàs boja, que tot són petites obsessions del teu cervell. Per qualsevol persona mínimament conscient de si mateixa és estrany donar-se tanta importància. Una veueta crida: deixa-ho anar. Però n’hi ha una altra que xiuxiueja: i si…? I ja sabeu que algú que crida és fàcil de fer callar, però els xiuxiuejos no te’ls pots treure del cap. Com el vent que s’escola per una vidriera que no acaba de tancar, he acabat estimant els i si. Sovint són i sis fàcils de controlar. A vegades es compliquen. Sigui com sigui, m’encanta saber que li encant a algú. Això sona igual de narcisista que sincer. És així, a totes ens passa. En un moment en què sembla que la moral cristiana ha tornat més forta que mai, que t’agradi agradar és gairebé pecat capital. I aquí ens agrada cometre’ls tots.
Fa pocs dies seia a taula amb amics i amigues. Parlàvem del tema. Nosaltres, les al·lotes, anàvem a la microanàlisi (la meva preferida). Comentàvem quants minuts havia trigat algú a respondre un missatge. Examinàvem si aquella abraçada és contacte físic forçat o genuí. Fèiem el que més ens agrada: donar voltes a la mateixa situació per mil·lèsima vegada. Ells ens escoltaven amb atenció. Arribades a un cert punt de la conversa, un va dir: per què li donau tantes voltes si està clar que sí que li agrades? Aquesta clàssica pregunta d’home heterosexual ha fet que avui escrigui sobre això. Déu meuet.
En primer lloc, ens agraden les perspectives. Si podem observar una mateixa situació des de vint angles diferents, ho farem. Ens agrada parlar, reparlar i tornar sobre el mateix tema els pics que faci falta. Un dia una al·lota em va dir que ella i les seves amigues havien limitat el temps de parlar d’assumptes del cor, relacions i embolics. Mitja hora màxim a cada trobada. Em va semblar exagerat, encara que algunes de les següents vegades que vaig veure les amigues vaig fixar-me en el temps que dediquem a parlar de tot això i és certament preocupant. Abans de continuar: tot el que escric està basat en la meva pròpia experiència, segur que hi ha dones que no en parlen ni cinc minuts seguits i homes que passen tot el dia xafardejant sobre com se senten respecte a una mirada. Sé que estic estereotipant. Tot i això, a banda dels punts de vista i de la necessitat femenina d’analitzar qualsevol interacció potencialment afectivosexual, la pregunta que va fer el meu amic em va quedar rondant pel cap. Per què donar tantes voltes si queda clar que sí?
Intentant trobar una resposta més convincent, vaig pensar en protagonistes de la ficció que sempre semblaven convençudes. Mia a La la land, Meg a Hércules, Jo March a Little women o Miranda Priestly a The devil wears Prada. Totes dones que semblen tenir una direcció fixa. Impertorbables, ambicioses i atractives. Dones magnètiques. Ara bé: totes amb algun moment de dubte.
Un dels elements que amalgama l’experiència col·lectiva de “ser una dona” és dubtar. Dubtam de si realment va passar d’aquella manera. Dubtam de si vam ser prou clares. De si vam dir que sí, o que sí, sí, o que no ho sabíem. Dubtam de si els nostres cossos són vàlids. Dubtam de si sabem fer la feina per la qual ens hem preparat durant anys. Dubtam de si ens faran cas. De si som prou rectes. De si encomanam esperit de lideratge. Dubtam de si estam fent el ridícul. De si estam cridant massa, rient massa, existint massa. Dubtam de si publicar aquella foto, posar un m’agrada o acostar-nos i saludar. Dubtam de si cal posar-nos el vestit. De si podem anar vestides així a la feina. Dubtam de si ens hem explicat bé. Dubtam de tot perquè és així com se’ns ha ensenyat a mostrar-nos. Amb un poc de sort i feminisme, a mesura que creixem anam desfent les capes d’inseguretat. Però encara així sempre ens acompanya la sensació que potser ens estam equivocant.
Avui m’agradaria contestar al meu amic. Li diria que és una bona pregunta, la que va fer l’altre dia. Una pregunta que només es pot entendre formulada des de l’experiència de “ser un home”. Perquè nosaltres, les “dones”, viurem per sempre al món dels dubtes. Un lloc on entre totes construïm el palau de les certeses.
