Les persones que ens dedicam a la gestió cultural dins les administracions públiques, estam sotmeses a diferents models de polítiques culturals al llarg de la nostra trajectòria professional. Aquest fet implica, inevitablement, que la manera de procedir i executar els projectes durant els anys (que en aquest cas són determinats per les diferents legislatures) sigui molt diferent i variada durant el nostre itinerari laboral.
Què són, però, les polítiques culturals? Malgrat que hi ha nombroses definicions, les més generalitzades giren al voltant de “els suports institucionals que canalitzen la creativitat estètica i les formes de vida col·lectives” i “el conjunt d’intervencions realitzades per l’Estat, les institucions civils i els grups comunitaris organitzats a fi d’orientar el desenvolupament simbòlic, satisfer les necessitats culturals de la població i obtenir consens per a una mena d’ordre o de transformació social”. En tot cas, però, el que es pot afirmar és que darrere qualsevol acció pública existeix una intencionalitat política subjecta a uns determinats objectius i finalitats, els quals donen lloc a diferents tipologies.
Malgrat els organismes internacionals (com per exemple la UNESCO) tracin algunes coordenades que intenten marcar determinades orientacions amb l’objectiu d’establir una certa homogeneïtzació dels elements substantius d’aquests tipus de polítiques, les diferències en la seva aplicació a través dels instruments d’intervenció, les fórmules de suport, les característiques de les estructures institucionals, les prioritats en els programes de govern, els desenvolupaments legals i normatius i els recursos financers destinats a la cultura, donen lloc a models de gestió molt diversos. Aquests són el resultat de la resposta de la política cultural a la tradició, la idiosincràsia i al context ideològic, econòmic i social de cada territori.
Així, els quatre grans models que s’han establert són els següents:
- Facilitador: A grans trets, aquest model promou més la diversitat que el suport a expressions artístiques específiques, però genera polítiques aleatòries segons les preferències personals. El teixit artístic depèn econòmicament dels ingressos que pugui generar per taquilla, així com de les decisions i la capacitat financera de l’administració. Entre les seves febleses destaquen el minvament de capacitat d’intervenció de l’administració en qüestions d’interès general i el risc de manca de finançament privat pels projectes d’excel·lència o risc.
- Patró: En línies generals, aquest model segueix una línia de suport financer que proveeix i distribueix els fons per potenciar especialment beques o ajudes. És una evolució de la tradició de mecenatge artístic. Es tracta de donar suport a la creativitat amb l’objectiu de promoure estàndards d’excel·lència artística professional, tot i que les polítiques evolucionen segons les formes i estils canviants de l’art i la cultura. El teixit depèn econòmicament d’una combinació d’ingressos de taquilla, dels promotors privats i dels ajuts rebuts per les administracions. La principal feblesa del model és que se l’acusa d’afavorir l’elitisme, tant pel que fa al tipus de projectes com pel que respon al públic destinatari.
- Arquitecte: Principalment, aquest model se centra a concebre el suport com a part dels objectius socials generals de benestar, els quals es basen normalment en la tradició històrica de la cultura occidental europea. Tendeix a donar suport als estàndards d’excel·lència establerts, d’aquí ve que la seva feblesa sigui que pot generar inèrcia i un estancament creatiu a llarg termini. El teixit artístic sol estar estructurat sectorialment i la seva principal font d’ingressos és el suport públic directe, mentre que els ingressos de taquilla i les donacions privades tenen un paper secundari.
- Enginyer: Bàsicament, aquest model es basa en el fet que les administracions són les propietàries de tots els mitjans de producció. La cultura està supeditada a objectius polítics i només secunda la tipologia que considera com excel·lent. És a dir, es prenen decisions de finançament de projectes que promouen l’educació política en comptes de fer-ho sota criteris d’excel·lència artística-cultural.
Aquests models de polítiques culturals són els que, en línies generals, s’han anat adoptant a diferents estats arreu del món. Per exemple, el facilitador seria típic dels Estats Units, el patró seria comú al Regne Unit, l’arquitecte seria propi de França i l’enginyer seria comú a la Unió Soviètica. Evidentment, però, la catalogació no implica que necessàriament hagin de ser models estàtics, sinó que és molt freqüent que hi hagi trets que fluctuïn entre dos o més models.
En l’àmbit local, i que s’entengui que faig una comparació salvant les distàncies, passa una mica el mateix. El fet que cada quatre anys hi hagi eleccions municipals, implica que el cap polític de l’Àrea de Cultura variï. Evidentment, els canvis poden ser més o menys substancials, depenent dels resultats obtinguts a les urnes, però el que és cert és que les persones que ens trobam al capdavant d’un auditori, teatre, institució, àrea, etc. municipal, patim fluctuacions d’aquests tipus depenent del perfil que adopti la persona dirigent.
D’aquesta forma, ens trobam en la tessitura d’haver d’adaptar la nostra tasca al model que s’esculli en cada cas. Aquest fet, que a simple vista sembla una mica fútil, no ho és en absolut.
Normalment, i malgrat que els responsables polítics puguin tenir preferència per un model de política cultural determinat, hi sol haver un treball conjunt per a prendre decisions en relació amb la línia de treball a seguir. Tanmateix, això no és sempre així. A vegades, el cap polític obra de forma totalment independent, sense tenir en compte les recomanacions tècniques que es puguin aportar per part de les persones professionals en el sector. En aquests casos, normalment s’actua així per ignorància, per supèrbia o simplement per abús d’autoritat.
És cert que és complicat haver d’executar una política cultural que divergeixi de la línia que com a professionals proposam, però la realitat és que hem d’implementar la línia política, sigui quina sigui (evidentment sempre que no s’incompleixin normatives o lleis), garantint al màxim la qualitat i professionalitat. En un principi pot costar, però els anys d’experiència aporten serenor i propicien que minvi l’ego personal, fent que acabis entenent que la realitat del paper d’aquelles persones que ens dedicam a la gestió cultural dins les administracions públiques es basa en l’assessorament tècnic i l’execució de les polítiques culturals.
Al llarg de la meva trajectòria laboral he pogut comprovar que, malgrat que parlem d’un àmbit tan reduït com són les polítiques culturals municipals, la varietat és immensa. No revelaré detalls concrets ocorreguts dins el despatx, però sí que afirmaré que he tastat diverses maneres de pensar, de concebre la cultura i la gestió de l’àrea, d’obrar, etc. A vegades he estat en desacord (independentment del grau, he hagut d’executar les polítiques culturals) i a vegades he anat en la mateixa sintonia (fet que propicia que treballis molt més a gust). És a dir, adaptar-se a les circumstàncies que s’esdevinguin és clau per continuar amb la nostra comesa.
