[pullquote]
Cati Eva Santandreu (Manacor, 1975) és funcionària de l’Ajuntament, però la seva gran passió és el món dels cavalls, tota la vida hi ha estat vinculada. Ens conta la seva experiència
[/pullquote]
Com i quan entrares en el món del trot?
De sempre, a ca nostra som família de cavallistes, per part de mon pare. A més el meu padrí matern era ferrador de bísties, i també li agradava aquest món. No record haver vist ca nostra buida de cavalls. El dia a dia va fer que també m’hi aficionàs jo: veure mon pare i ma mare, anar tot el dia per les carreres… A poc a poc vaig aprendre a fer les coses, tot allò que no es veu però que du implícit l’esport: aprendre a enganxar, desenganxar, tenir el cavall en condicions, fer-la quadra neta… A 17 anys vaig fer el titotet de la federació, que en el meu cas era d’aprenent, perquè era menor.
Ja m’has contestat la següent pregunta, que era si algú més de la teva família menava…
Sí. Mon pare va menar tota la vida, fins que ell va trobar que les seves qualitats físiques no eren les òptimes, el meu germà també va menar molts d’anys, i ara, el qui està sempre damunt el cabriol és el meu home.
Tu ja estàs retirada, ara?
Jo ara la darrera carrera la vaig fer el maig del 2012, que era quan estava embarassada de la nina, abans ja duia un període de 5 anys aturada, d’ençà que havia tengut el nin. De totes maneres, estic retirada de la participació, no de l’afició.
Que t’ha aportat a dins la vida?
Aquest és un esport que requereix molta dedicació i molta paciència. Del primer moment que t’il·lusiones, has d’esperar onze mesos pel naixement, un any per començar-lo a aregar, després un any més per veure si aquell animalet t’aportarà allò que esperes. Això és perquè a nosaltres ens agraden els cavalls que neixen a ca nostra, llavors hi ha gent que els compra de fora quan ja són grans.
Sigui com sigui és molta feina, els cavalls necessiten moltes atencions, mengen un parell de vegades al dia, requereixen entrenaments, s’han de ferrar cada mes i mig… Per ser un animal de 700 quilograms és un animal molt delicat.
Però per tot això et dóna moltes satisfaccions, per la dedicació… I altres vegades t’aporta decepcions, quan te’n tems que no era el que esperaves! Jo a nivell personal he tengut més satisfaccions que no de decepcions.
Quins moments, o premis, recordes especialment?
Sempre me’n recordaré amb especial carinyo d’una final del mes de setembre de 2006 a Son Pardo d’una carrera de dones. Era fruit d’un circuit entre Son Pardo, l’hipòdrom Sant Rafel d’Eivissa i els dos de Menorca. Jo vaig menar un cavall que li deien Licos, propietat d’una quadra de Palma i entrenat per un company nostre que ens el va oferir. Era la primera vegada que es feia aquella carrera, avui encara la fan. Vaig guanyar, i en Licos era el cavall que menys guanys duia de tots els que corrien, aquell dia va estar inspirat.
Has participat a qualque Gran Premi?
No. En els meus millors somnis, només.
Hi ha dones que hi han participat?
A Manacor no en record cap. Al Gran Premi de Palma sé que sí, una minoria, però sí.
Com ha de ser un bon cavall de carreres?
Un cavall que faci via, ràpid, que tengui sortida i arribada, que li vagin bé totes ses distàncies, que no boti. Si a més li afegim que sigui dòcil i entenent, ja seria el cavall perfecte, n’hi ha que són ben toixarruts.
Quins són els millors cavalls que has tengut?
Quan vaig començar l’etapa d’aprenent vaig conèixer en Jaume Rosselló, Felip, propietari de l’hotel Felip, que tenia la quadra Mendia, de molt de renom. Ell va ser pioner de cavalls d’elit, no els criava, els duia de França, eren cavalls molt bons, i a les carreres estel·lars, sempre n’hi havia un parell de seus. Vaig tenir la sort que confiàs en jo, i vaig poder gaudir dels seus cavalls. Els record especialment. Amb un cavall tan bo, és més fàcil fer pòdium.
I com ha de ser un bon menador?
Un bon menador ha de ser una persona astuta damunt el cavall; que conegui tan bé el seu cavall com els contraris, que deixi els nervis aparcats…
Les condicions físiques són importants?
Evidentment per un cavall no és el mateix estirar un menador de 120 kg que un de 70. Però més enllà d’això, són més importants els altres aspectes que t’he anomenat que no les capacitats físiques.
Com és la relació cavall/menador?
Cada cavall és un món, i d’un diràs: “aquest no em falla”, “aquest he d’anar alerta a la sortida”… La relació és a nivell de conèixer-lo, perquè el cavall no canvia, ets tu qui t’has d’adaptar a ell. Cada cavall és diferent.
Fins a quina edat pot una persona menar i competir?
No és tant l’edat sinó la condició física i psíquica, si la salut i l’estat físic acompanyen, no és important l’edat. En canvi si no acompanyen, competir és un risc tant per un mateix com pels altres.
El món dels cavalls és un món d’homes?
És un món majoritàriament d’homes, però no és un món masclista, mai he sentit cap rebuig, menyspreu, ni res d’això. Si som menys pot ser perquè les dones no s’atreveixin, o no els agradi… Però bé, actualment hi ha un club de dones que fa una feinada. Per altra banda, al club mini trot, on hi van infants de sis a dotze anys, hi ha un parell de ninetes, que d’aquí un parell d’anys, segurament veurem competir.
Consideres que homes i dones competiu amb igualtat de condicions?
Trob que sí. Un home et guanya en força física, segurament, però això no és un indicador per dir que estam en inferioritat de condicions. Ja hem comentat abans que aquests animals són manejadissos, i que importa més el control que no la força física.
El fet de la maternitat pot esser una dificultat per dedicar-se a aquest món?
En aquesta vida tot és prioritzar. Jo crec que són coses compatibles. Conec dones que amb la maternitat ho han deixat, com és el meu cas, i d’altres que no. A més, una cosa és competir i l’altra és el dia a dia. A mi m’agradava el dia a dia, i trob que quan el dia a dia es perd, es perd l’essència. Pot ser és un sacrifici, sí, però ets tu qui tries.
