Per als que encara no la conegueu, Morlanda és una revista de creació literària i artística creada i gestionada per un grup d’amics de Manacor, amb dos números anuals, que s’edita exclusivament en paper – amb una excepció, el número 0, publicat a la web en obert i que serveix de mostra de tot allò que s’hi pot trobar- i s’adquireix principalment per subscripció.
És molt difícil en el context actual posar en marxa i mantenir una publicació com aquesta, fins i tot comptant que tothom hi fa feina gratuïtament. Anava a escriure “hi fa feina per no res”, però hauria estat un error: de l’alegria de veure acabat cada número nou, la satisfacció de la continuïtat, l’orgull de veure com es manté la qualitat, el plaer de trobar i presentar molt bons escriptors i artistes joves … No se’n pot dir “no res”.
Morlanda es dirigeix principalment als joves, però no únicament. Per als que ja no ho som i, no obstant això, encara tenim curiositat, una revista com aquesta és una finestra a noves formes d’expressió literària i artística que potser no sempre ens arribaran o entendrem, però que indubtablement ens faran reflexionar. Hi ha narració, poesia, teatre, fotografia, il·lustració i narrativa gràfica. Un dels plats forts és l’entrevista, extensa i profunda, de vegades relacionada amb projectes musicals que d’altra manera no tendrien cabuda a la revista. Morlanda no és l’única, al nostre àmbit cultural i lingüístic hi ha altres projectes similars com la gironina Temperatura, Branca, que s’edita a Barcelona, Solstici, de les Terres de l’Ebre o la valenciana Caldesa. A Menorca hi trobam un projecte un poc diferent, Ràdio Far Menorca, que tot i no compartir vehicle sí que té en comú l’objectiu. Tots aquests projectes mostren una vitalitat i un potencial que a mi em dona alegria i coratge, però que com tantes iniciatives de qualitat en el món cultural tenen molt poca cabuda en els circuits informatius habituals. Les seccions culturals dels medis generalistes no mostren gaire interès per allò que no els arriba de productores o editorials i, com a màxim, treuen qualque petita ressenya desanada a la secció de notícies locals no destacables en portada. És com si haguessin renunciat a tot allò que no és comercial, no té brilli-brilli o no els arriba ben mastegat. Els mitjans de comunicació no poden desistir d’una funció cabdal com és la de mostrar allò de valor que està amagat, no per pròpia voluntat sinó per la dificultat de donar-se a conèixer al gran públic sense influència ni medis econòmics. N’hi haurà que diran que “tanmateix, això a la gent no li interessa”.
I, com ho saben? Per què menyspreen “la gent” donant per fet que és incapaç d’apreciar una obra un poc complexa? Per què no ho proven? Cercar informació, destriar els projectes amb qualitat dels que només són lluents, aprofundir, explicar de manera atractiva, però rigorosa, seguir-ne la continuïtat… Tot això du feina, però és ben segur que el resultat dona molta satisfacció.
Aquest mes de novembre ha sortit el número 7 de Morlanda en paper, 8 el total si comptam el digital 0, el que va servir de mostra i introducció. Ja seran 4 anys, 4 anys de molta feina, il·lusions, preocupacions i satisfaccions, satisfaccions que compartim els lectors. Tenim l’esperança que aquesta aventura duri molt més i que en sorgeixin d’altres, però per això és important crear un teixit cultural amb participació de creadors, gestors i públic. El públic no es pot limitar a rebre continguts de manera passiva, hi ha de contribuir, primer amb opinions, crítiques i aportacions i després comprant productes de contingut cultural, en primer lloc, per donar suport econòmic, però també per demostrar a editorials, productores, mitjans de comunicació i institucions públiques i privades que l’interès hi és, que només cal que es creïn canals adequats per donar-los a conèixer aquests i per facilitar-ne la realització i difusió. Per acabar, com sempre, una recomanació: llegiu Morlanda i siau curiosos, cercau revistes, llibres, música i després contau, comentau, criticau i demanau. En resum, participau.
