Sardenya no ha viscut mai una revolta com la dels mercenaris de l’any 241 a.n.e. Va ser després de la primera guerra que enfrontà Roma i Cartago, avui conegudes per la seva enemistat però fins llavors ciutats aliades, que es va produir al bàndol perdedor, una revolta de part de l’exèrcit.
Per situar-nos, ens hem de traslladar al segle III a.n.e., dècades abans de la figura llegendària d’Anníbal i dels seus elefants travessant els Alps. En aquell moment, Roma i Cartago competien pel control de Sicília, una illa que combinava territoris sota influència cartaginesa amb nombroses ciutats gregues. La guerra que avui coneixem com la Primera Guerra Púnica. Però la història que ens interessa no és la del conflicte en si, sinó la del que vingué just després. Perquè quan Cartago va perdre la guerra, també va perdre la capacitat de pagar els seus soldats, un exèrcit format en bona part per tropes mercenàries. I és precisament aquí on apareixen els balears, integrats en aquest conglomerat de guerrers vinguts d’arreu del Mediterrani: grecs, libis, celtes, ibers… i també mallorquins i menorquins, que tradicionalment lluitaven al servei de Cartago. Com a mercenaris, eren fidels només a qui els pagava. Però un cop signada la pau i amb les arques de Cartago exhaustes, els pagaments no arribaren, i va passar l’inevitable. Lluny de casa i amb cap altra prioritat que cobrar, els mercenaris de l’exèrcit de Cartago, entre els quals hi havia els famosos foners de les Balears, es revoltaren, primer al nord d’Àfrica i després a Sardenya.
La major part de les tropes vençudes per Roma es trobaven al nord d’Àfrica i va ser allà on esclatà la revolta. Allà Polibi ens esmenta la presència de balears, però segurament alguns contingents de les illes podrien haver estat també a Sardenya. Aquesta possibilitat ha estat suggerida pel professor sard Giovanni Zucca, basant-se en interpretacions de les fonts i, sobretot, en troballes arqueològiques.
A Menorca, concretament a la zona de Son Salomó, a Ciutadella, molt a prop de Punta Nati, es descobrí un conjunt de monedes púniques datades en aquest període, que podrien correspondre a seques utilitzades per pagar tropes mercenàries. Si aquesta lectura és correcta, voldria dir que mercenaris menorquins podrien haver estat destinats a Sardenya no només durant la revolta, sinó fins i tot durant la mateixa Primera Guerra Púnica. No podem afirmar-ho amb total seguretat, però és una hipòtesi cada vegada més considerada, que reforça la idea d’unes Balears plenament implicades en les xarxes militars cartagineses.
Tot plegat ens ofereix una imatge rica i complexa del paper dels mercenaris illencs d’aquell moment: els foners balears. I és que Mallorca i Menorca, lluny de ser comunitats aïllades enmig de la Mediterrània, eren lloc d’origen de tropes especialitzades, molt valorades per la seva habilitat amb la fona, una arma de precisió mortal. És revelador pensar que aquests foners, no sols eren guerrers eficients i valorats, sinó que eren també homes amb preocupacions molt terrenals: necessitaven cobrar, mantenir-se i, eventualment, poder tornar a ca seva.
