Ahir Rafel Nadal va viure un dia emocionant, d’aquells que no s’obliden. Aquests dies ha començat la disputa del torneig de tennis de terra batuda més gran del món, Roland Garros, el Grand Slam de París. “Roland Garros es rendeix a Rafa Nadal en un homenatge fet a la seva mida”, titulava l’ABC. “L’adéu que es mereixia”, deia el Marca amb grans lletres a portada i la imatge d’un emocionat Nadal davant el públic de París. Ell mateix ja ho havia dit feia alguns mesos: “L’homenatge de Màlaga ni va tenir sentit ni va estar bé”, en referència al reconeixement que li feren des de la Federació Espanyola de Tennis en el seu darrer partit de Copa Davis.
Ara París sí que ha sabut estar a l’alçada del més gran jugador de tennis de la història sobre terra batuda. Un vídeo recordant el pas del manacorí per les pistes parisenques i els seus catorze títols, una marca impensable per a cap jugador d’avui. És, aquesta edició d’enguany, la primera en la qual Rafel Nadal no prendrà part d’ençà de la seva retirada. A la graderia, el clan Nadal, i també el Parera, sempre en un pla més discret, omplien la planta noble. Maria Francisca Perelló amb el petit Rafel, i també Sebastià Nadal i Aina Maria Parera, progenitors del tennista ja retirat. Liderant, i traspassada la norantena, la matriarca Bel Homar. I també dins la norantena, més poc coneguda, Catalina Femenias, padrina materna. En el seu parlament, l’extennista no va poder evitar emocionar-se en recordar els seus dos padrins, Rafel Nadal i Pedro Parera. “Tenc la sort que les meves padrines siguin aquí amb 94 i 92 anys. Als meus padrins, siguin on siguin, els agraesc el que feren per mi. Els trob a faltar”, digué.
Nadal havia encetat els seus parlaments en francès, una llengua que no domina prou, com un gest de complicitat cap al públic de la capital gal·la. Després, en el moment més institucional i també de reconeixement i gratitud als seus adversaris, emprà l’anglès. I trià l’espanyol quan hagué de referir-se a la seva família, tant a Maria Francisca Perelló, la seva dona, com als seus pares i als seus padrins. En canvi, la llengua del clan quedà una vegada més arraconada per a la intimitat, per a la tribu estricta.
A peu de pista, Nadal, vestit de negre, elegant i lluny dels calçons curts amb què estàvem avesats a veure’l mirava la projecció emocionat. A les graderies, camisetes vermelloses imitaven el color de la pols d’argila sobre la qual tantes vegades s’ha deixat embrutar el manacorí. Paraules de gratitud per a tota la família, per als seus entrenadors, i també per als seus rivals. Sortiren, de forma inesperada a la Philip Chatrier, els altres tres membres del grandiós Big Four: Novak Djokovic, encara en actiu i que juga enguany també a París per engrandir encara més el seu rècord de Grands Slams; Andy Murray, l’escocès retirat el 2024; i el gran amic de Nadal, Roger Federer, retirat el 2022. De fet, va ser en l’homenatge a Federer per la seva retirada que s’havia pogut veure plegats en una pista aquests quatre jugadors que han marcat les dues darreres dècades del tennis mundial. Es va percebre, per les paraules de tots, que el tennis és un esport fet d’una altra pasta, on els adversaris, inevitablement, acaben sent amics, generosos i amables.
La graderia va exhibir un mosaic amb les lletres “Rafa” i un cor. A més, també dibuixaren la xifra “14”, en referència a les vegades que el fabulós tennista manacorí ha guanyat a París.
Restava encara la cirereta del pastís. Gilles Moretton, president de la Federació Francesa de Tennis, i Amélie Mauresmo, guanyadora de tres tornejos de grand slam i darrera jugadora francesa que ha arribat al número 1 del tennis mundial, lliuraren a Nadal un trofeu amb la xifra 14 pels trofeus guanyats a París i destaparen una placa amb la petjada de Rafel Nadal sobre l’arena de París.
El manacorí, ara amb el petit Rafel amb braços, va fer la volta d’honor a la pista i s’acomiadà per sempre, ara sí, de París.
