Foto: Les tres Gràcies.
sebastiadaurat@yandex.com
Moltes havien anat a col·legis de monges, hi havia tan poques places a l’escola pública! Cortesía y buen tono, era un dels textos que s’empraven en aquestes escoles. Com era natural, després d’haver guanyat la guerra, el nacionalcatolicisme s’acarnissava particularment en les dones. Havien d’anar a missa, tant si vols com si no vols, fer exercicis espirituals… De vegades estaven de sort i els tocava un capellà jove i atractiu, llavors es podien enamorar de l’únic mascle que hi havia en tot allò. Tocaven la guitarra per cantar cançons de lloança a Jesucrist, un altre mascle seminu, enclavat en una creu, sangonent, que també n’enamorava més de dues. Reien molt, en una mescla d’innocència i de fortor, reien per no res.
Es tractava de fer carrera i això volia dir, en la majoria dels casos, fer un bon partit. Segons la classe guanyadora o perdedora de la Croada d’alliberament, podies topar un home bon al·lot i feiner, o bé un home que tenia carrera -tret de Filosofia i Lletres, que no servia per res- o bé que provenia d’una casa bona. Una minoria privilegiada es podia plantejar tenir estudis superiors, així i tot, poques n’hi hauria que deixarien de dependre dels homes per viure una vida normal. A les oficines bancàries hi havia un segell preciós que posava: Con mi autorización marital. Allà hi plantava la signatura el pater familias, encara que els doblers del compte fossin de la dona o de la seva família. És mal de creure, però jo ho he vist.
Les monges n’empenyien qualcuna a fer-se monja, però la cosa ja anava de rota batuda, malgrat els esforços que hi esmerçaven. Almenys a les colònies orientals, perquè en altres llocs on hi havia més rusca, la cosa encara funcionava. Per aquí circulaven monges canàries, andaluses i castellanes, que maldaven, amb molt de gust, perquè les nines abandonassin “este feo dialecto que aún hablan, sobre todo las de los pueblos“. La gran i honorable majoria resistí l’embat colonitzador, en circumstàncies que ja no podien ser més adverses, però encara n’hi ha que pronuncien a la castellana el nom i llinatge d’antigues companyes de pupitre: Margarita Oliver, Juana Serra de Gayeta…
La música fou un dels enemics de les monges i del règim. Quan aquestes dones bellíssimes, com més les molestaven més garrides tornaven, descobriren la música nova que provenia de fora, amb un ritme irresistible, comprengueren que hi havia altres mons i començaren a descobrir els seus cossos. Beatles, Rolling Stones, Donovan, Janis Joplin… però també Lone Star, Brincos, Pekenikes i molts més.
Ja s’usava o bé se’n reprenia l’ús de preguerra, torrar-se al sol com una gamba -Jean Rosemany Shrimpton-, i per fer-ho calia exposar la carn jove a l’impietós sol mediterrani. La lluita pels biquinis i les faldes curtes fou més dura que moltes de les preteses lluites actuals. Oncles beats que vigilaven les platges per afinar les nebodes al sol. Al·lotes que partien cap a cales solitàries per poder assolellar-se amb les dues peces màgiques.
El pretendent ideal, al seu costat, era marcadament inferior. Gran part es dedicaven a encalçar estrangeres, al so d’una mala fi de conjunts musicals locals, menystenint aquestes al·lotes que estaven disposades a deixondir-se. N’Agnès s’enamorà -o això pensava- d’un jove metge, que tot just havia acabat la carrera, i aquell al·lot, molt formal, l’acompanyava pertot. Les amigues l’envejaven perquè allò era un partidàs. Ella així mateix el trobava poc agosarat en coses amoroses, pensava però, que era perquè la respectava fins al sant dia del matrimoni, i és que ell també anava missa, és clar. Els anys passaren, molts, fins que descobrí que ella només era una tapadora, perquè ell trobava els amors devers la Murada.
