A la foto: Joan Obrador, ‘Turriscos’, amb Xavier Margais i Sebastià Vidal-Joan. 1995. Foto de Bàrbara Sansó
Un dels projectes estrella de l’Ajuntament republicà felanitxer era el mercat, cobert i higiènicament modern, aquest fou inaugurat pocs dies abans del cop d’estat del 1936, damunt allò que havia estat la Quartera. El seu primer ús fou com a presó dels republicans que serien detinguts a partir del 20 de juliol del 1936.
El colpista Joan Falcó, autoproclamat batlle arran de la sublevació feixista, ha estat considerat tradicionalment, com a moderat entre la patuleia falangista. D’acord amb aquesta versió hauria evitat assassinats, en alguns casos aturant escamots externs, possiblement en connivència amb elements locals, que haurien vengut amb la idea de treure presos per assassinar-los a qualque lloc apartat. Sembla que Falcó, a través del metge Palau, feu arribar a en Joan Obrador, la conveniència d’amagar el batlle Oliver perquè veia difícil garantir-ne la seguretat. L’alarma fou sentida i el batlle pogué arribar a fugir a Menorca amb altra gent a bord d’una barca del bou.
Ben aviat, en Turriscos anà a parar a la presó de Manacor.
De Manacor el dugueren a can Mir on tengué l’encàrrec de fer d’escrivent. Testimoni directe de les ordres de trasllat, que quan no posaven on el traslladaven eren equivalents a llicència per «passejar-lo», i deixar-lo dins una cuneta, en un cementeri o dins un pou, un cop assassinats.
Quan l’havien traslladat al camp de concentració del port de Sóller, on compartí estada amb el germà del capellà Poquet, circulà la brama que es podria fer un intercanvi amb presos de la zona governamental, el que es conegué com a «canje». S’hi apuntà sense dubtar-ho, altres cregueren que era una trampa, però ell considerà que no hi podia perdre massa coses més. Al País Basc el canviaren per altres presos, un cop travessada la muga li envelà cap a Barcelona per posar-se a les ordres de l’apotecari Barceló, Pere Oliver Domenge.
Es troba que la policia republicana, tement la infiltració d’espies, el deté. Francesc Carreres i Pere Oliver el visiten a la presó i donen cara per ell, fins que és alliberat. Li troben un lloc per estar, la casa del guardià d’una fàbrica inactiva, propietat de la coneguda família Millet. Allà també hi viu na Paquita, amb qui arribarà a festejar.
Un dia es presenten els Millet amb un gran secretisme.»Joan, hem pogut dur un porquet d’una masia que tenim, molt amagat, i hem pensat que com que tu ets mallorquí, ens en podries fer matances».
I el conco em deia: «Jo, que quan fèiem matances me n’anava a caçar per no veure-ho. No sé com, el vaig arribar a matar».
Ja s’acosta el gener del 1939 i la situació fa impossible cap resistència a les tropes invasores. Els franquistes entraran dia 29. Dies abans, en Joan Turriscos és convocat pels Millet. Li asseguren que no li passarà res, perquè ells ho tenen bé amb els que venen, que no passi gens d’ànsia. Ell els explica que ja els coneix bé de Mallorca, i no fa comptes esperar-los. Els manlleva una bicicleta i li envela cap al Pirineu. Abans de travessar, deixa la bicicleta en un mas, comanant-los que facin arribar als Millet que els l’ha deixada allà.
És internat al camp de Sant Cebrià, d’on aconsegueix escapar. El tornen a agafar i aquest cop escriu a la germana que viu a Alger perquè el reclami amb ella. Arriba a Algèria i viu a ca la germana, fins que al cap d’una partida d’anys, la primavera del 1943 torna a Mallorca i es casa amb una dona molt d’església. Li agradava anar a la Recreativa, segurament cada dia, i de vegades mesclar-les. Si perdia sovint s’enrabiava i renyava el seu nebot, dient-li que no respectava els vells, cal dir que el seu nebot i oncle meu, Joan Vidal Obrador, devia tenir una vuitantena d’anys.
L’any 1995 el vaig visitar amb na Bàrbara Sansó i en Xavier Margais, tenguérem una conversa amb ell i na Bàrbara li demanà per fer unes fotos. En feren al corral i jo li vaig suggerir treure una cadira per seure-hi ell, ben rabent em digué: «Res de cadires, creuran que som un home retut!».
El mateix any 2000, en què va morir, el vaig topar davant ca ma mare i quan li vaig demanar com estava, em digué: «Estic molt content perquè hauré viscut tres segles!».
