skip to Main Content

“No m’ho esperava perquè són més de 2.000 persones”

Sebastià Massanet (Manacor, 1982) forma part del club dels Xendenguets i aquest cap de setmana se’n va anar fins al Mont Blanc per córrer una de les UltraTrail més importants. El resultat: 175 quilòmetres de distància completats amb 29 hores i 12 minuts, el que li suposà quedar el 85è de més de 2.000 participants.

Acabes de finalitzar l’UltraTrail Mont Blanc (UTMB), una de les més importants… Què ens pots explicar?
És el tercer any que hi vaig, però és la primera vegada que he fet la llarga. El 2017 vaig fer la CC de 100 quilòmetres i al 2018 la TDS, que són 125 quilòmetres. L’any 2019 no vaig tenir sort al sorteig i l’any passat no es va celebrar. Ara, el 2021, vaig entrar a la cursa llarga de 175 quilòmetres. No estava segur de si la podria fer perquè fa dos mesos vaig caure i em vaig fer un cop molt fort.

Podríem dir que aquesta cursa t’ha motivat a recuperar-te de la lesió?
Està clar que sí. Si no hagués tengut la cursa, tal vegada no hauria entrenat tant. No sé si m’hauria recuperat millor o no, però vaig fer bonda unes setmanes i fins que em va fugir el mal no em vaig tornar a forçar.

Has quedat el 85è de més de 2.000 corredors, que es diu aviat… Com ho has aconseguit?
No sabia el recorregut sencer, però amb les altres dues curses ja coneixia dos bocinets, cosa que em va permetre situar un poc. Així, em vaig proposar recórrer la distància amb unes 30 hores, ja que em semblava que ho podria complir. Quan faltaven uns 30 quilòmetres per acabar, a un punt d’avituallament em varen dir que estava dins els 100 primers i això em va fer pitjar un poc més, em va animar. A més, durant la cursa em vaig anar trobant bé i complint amb els temps marcats, amb el que vaig aconseguir baixar la marca final a 29 hores i 12 minuts.

T’ha sorprès el resultat?
Mai vaig a guanyar, sinó que vaig a disfrutar. Sóc competitiu, però contra mi mateix envers de contra els altres. I no, no m’ho esperava perquè són més de 2.000 persones i hi ha molt de nivell.

Com et vares sentir després de travessar la meta?
Molt content i satisfet. Sabia que durant la carrera hi hauria moments de baixada, però no és res més que fer feina amb el cap. Després de caure, tornes a partir amb més força i pensant que cada hora d’entrenament han estat per qualque cosa i que s’ha de fer costi el que costi. A més, a l’arribada hi havia un bon grupet que m’esperava, el que ha estat molt emocionant.

És la tercera vegada que hi participes. Quina diferència hi veus respecte a les primeres vegades?
El primer any va ser especial perquè era el primer any i no sabia ni on anava. M’ho vaig agafar molt en bones i a mitjan carrera vaig començar a pitjar i també em va agradar moltísism. Per això, vaig decidir tornar-hi l’any següent. El segon any, esportivament va ser el pitjor; vaig sofrir bastant. La d’enguany ha estat molt especial, i és que sempre m’havia fet ganes fer la llarga i, a més, l’he acabada.

Què és el que més t’ha cridat l’atenció?
Que en tot moment hi ha molta afició, fins i tot el vespre enmig de la muntanya. Et miren el dorsal per cridar-te pel teu nom. És molt emocionant.

Repetiràs? 
Estaré una temporada sense pensar si m’apunt. Però en principi no, que ja he fet les tres importants allà. Ara acabarem la temporada aquí. A mitjan octubre anam a los Tajos, un campionat d’Espanya per clubs.

Back To Top
Search