- ENTRE BAMBALINES - Marina Nicolau – Actriu que a vegades vol ser normal
El passat febrer vam anar a veure «Els miserables» de Miquel Mas Fiol al Teatre Principal d’Inca. Obviarem que la reforma del teatre no afavoreix l’acústica i que l’escena s’ha de microfonar. Obviarem també que la frase quan vam arribar va ser «ostres, anam a veure teatre al Teatre», perquè no és d’això que venc a parlar, en parlarem en un altre moment.
Dos amics meus i jo, tots tres del món de l’art i conscienciats sobre mil i una causes, vam sortir de la funció amb ansietat. Copsats. Angoixats. I que bé, la veritat, si la peça no ens hagués provocat res seria un problema. Però va aconseguir fer-nos parlar del món modern, de les causes perdudes o de l’activisme inevitable durant tot el sopar. Cap al final de la peça en Lluís Oliver, un dels actors, fa un monòleg molt, molt, molt íntim entre el públic a platea on ens diu literalment: “Jo voldria ser una persona normal”. I en aquell moment penses que tu també. Sense gaire convicció, sense la necessitat de revisar-te constantment, sense ser tan conscient de tot el que passa en aquesta merda de societat capitalista. Sí, en aquell moment els tres vam pensar: “voldria ser normal”.
I això em va fer reflexionar a quantes causes estem subscrits, de quants moviments sentim que hem de formar part, quantes quotes a associacions sense ànim de lucre culturals i socials pagam. Com diu una cançó de Coça: “no puc pagar més quotes si vull pagar cubates”.
I és que al final ens adonam que els que formem part dels cercles més culturals, socials i amb esperit revolucionari vivim certament dins una bombolla. Una bombolla que té les seves coses bones, però que difícilment ens sentirem legitimats a abandonar si en algun moment ho volem fer. I és que creure en un món i societat més justos, verds i feministes moltes vegades ens frustra. Ja ho mostraven ben bé a «Els miserables» a l’hora de demanar permisos per a fer una manifestació pacífica, o quants anuncis de catàstrofes t’has de menjar abans de veure un videotutorial a Youtube. Que aquests procediments hi han de ser, no dic que no, però a les persones una mica conscients de com va tot això al final ens pot provocar desànim, angoixa o directament ganes d’enviar-ho tot a la merda. I al final és perquè ens hem alienat tant, ens hem cregut tant la historieta de l’individualisme que moltes vegades ens sentim Davids davant Goliats, amb la diferència que aquí no hi ha cap miracle bíblic que ens pugui assegurar l’èxit.
Feis-vos aquesta pregunta: a quantes causes més m’he de subscriure per sentir-me vàlid i útil? Jo ho vaig fer i em vaig posar a plorar, perquè al final són tantes coses a haver d’arribar que difícilment ens sentirem satisfets mai amb l’activisme que puguem dur a terme. Les persones que ens dedicam al teatre concretament, que aquesta secció ja va d’això, no me n’he oblidat, ens preocupam de quin tema tractar a les nostres produccions o creacions perquè siguin útils més enllà de la simple aportació estètica o de divertimento, que són totalment vàlides, però que al final se’ns queden una mica curtes si volem ser els activistes artístics i socials que tots volem ser. I al final, què vos hem de contar que no sapigueu ja? Què podem dir que no hàgiu llegit en qualsevol xarxa social o mitjà de comunicació? Sols podem aportar la nostra visió personal, única i intransferible i això, moltes vegades, a més de fer-nos sentir vulnerables també ens pot fer autoanalizar-nos de més i pensar que no acabarà valent per res això que explicam, que voldríem ser normals, que voldríem que no ens importàs tant tot, que la vida ens passés entre feines avorrides, clubs de pàdel i classes de ceràmica.
Però estimats, no hem vengut al món a fer això. Hem vengut a continuar explicant la nostra visió del món i, d’una forma o d’una altra, ho continuarem fent, mentre vosaltres, públic, ens continueu escoltant.
