Torna a ser 8 de març, Dia Internacional de la Dona. Una jornada reivindicativa per posar de manifest que les dones encara assumim més tasques de cures, manco remuneració, desigualtat laboral i social. Una jornada tristament necessària perquè segles després, les dones encara patim violències masclistes: ens peguen tocs. Ens maten.
Està clar que després de segles de lluita i drets conquerits, l’avançament és significatiu: devem molt a totes aquelles que han precedit la reivindicació, però és cert també que encara manquen molts drets per assolir. Drets que s’han intentat justificar, compensar i visibilitzar durant anys, però que a poc a poc sembla que també s’esvaeixen i es dilueixen en discursos buits i mals de digerir.
No fa tant de temps, amb l’onada del Me Too, el feminisme es feia viral. No feia vergonya dir-ho; no feia vergonya ser-ho. Fins i tot partits polítics que mai havien fet bandera de la igualtat i els drets de les dones, feien seva la lluita. O almanco el discurs sobre la lluita. Era això una victòria del feminisme o una dissolució de la lluita? Hem aconseguit més drets o només que ens diguin allò de “que sou de pesades amb el feminisme?”.
Aquest no és un dilema fàcil d’aclarir i ens fa pensar en els temps actuals en què hem sentit a dir, per activa i per passiva, que el jovent és manco feminista. L’assumpció del feminisme per aquest sector de la població, que fa una dècada s’acceptava gairebé de manera natural, sembla perdre fua. De fet, si ens fixam en el Baròmetre Joventut i Gènere 2025 podem comprovar que el 38,4% dels joves d’entre 15 i 29 anys s’identifiquen com a feministes. Aquest és el nivell més baix d’ençà que es tenen dades: gairebé 12 punts manco que el 2021.
Al mateix temps, però, si ens fixam en altres dades d’aquest baròmetre podem comprovar com el 48,9% d’aquesta mateixa població creu que hi ha desigualtats de gènere grans o molt grans a l’estat espanyol. Així mateix, el 49,2% creu que el feminisme és el camí per aconseguir una igualtat real. Percentatges sorprenents, si els posam l’un devora l’altre i xifres que no acaben de casar les unes amb les altres.
Què passa ara idò, amb la percepció del feminisme entre el jovent? Què respon a aquest decalatge, aquesta diferència, aquest buit, entre una dada i l’altra? Una de les respostes la trobam en les xarxes socials i el pes que aquestes tenen en la socialització i aprenentatges dels nostres joves. En com reben la informació. En qui els la dona. En qui escolten.
En el marc del 8M, Dia Internacional de la Dona, LLYC presentava l’informe “El miratge de la IA, un reflex incòmode amb alt impacte en els joves”. En aquest informe es constata que l’anonimat de les xarxes socials ofereix als masclistes un espai fantàstic per violentar, agredir i assetjar les dones. Moltes coses que mai s’atrevirien a dir a la cara, les poden dir sense passar pena en l’entorn digital. D’això en podem anomenar violència digital i a diferència del ciberassetjament, no es limita a un context d’intimidació repetitiva, sinó que abasta una àmplia gamma de comportaments agressius i nocius en línia.
Hem sentit a dir desenes de vegades que la tecnologia és neutral, però cada vegada tenim més proves que no ho és. Els algoritmes que decideixen què llegim, què veiem o fins i tot qui aconsegueix una feina, poden reproduir —i amplificar— els mateixos prejudicis i desigualtats que existeixen a la societat. Algoritmes, per cert, impulsats per multinacionals tecnològiques controlades per aquell típic home blanc, adinerat i poderós. Aquell personatge que no ens ve de nou, perquè fa estona que sabem, qui és, però, així i tot, ens continua generant una sensació d’inquietud i intranquil·litat profundes.
Com podíem esperar que el nostre entorn digital no fos violent, masclista i patriarcal si vivim en una societat violenta, masclista i patriarcal? Les xarxes socials, la IA o qualsevol nova tecnologia no fan res més que reproduir els nostres biaixos heretats, els nostres estereotips històrics. La societat de la informació, la globalització i les noves tecnologies han canviat la realitat del nostre temps i les formes de relació entre les persones. Internet, les xarxes socials i els mitjans digitals proporcionen eines importants per al contacte humà, però alhora suposen nous riscos abans inexistents. Sense ànim de ser catastrofistes, cal que ens arromanguem. És important posar damunt la taula com ens relacionam amb les noves tecnologies, com fomentam el pensament crític entre els joves – i no tan joves – i com fer feina per ser capaços de destriar la informació dels missatges falsos i malintencionats. Tot plegat, per combatre un món, digital i analògic, que s’augura més desigual, més lleig i més injust per a tothom. L’entorn virtual és també polític.
