Podrà ser massiva com ja ho és ara, però la volta del dia de la festa l’horabaixa és reposada, cansada, reflexiva. Sona un “quemoltsd’anys” de veu escanyada, ressona un “avui feim festa tots” de veu amable i orgullosa. La neotradició del darrer ball ha arrelat fort i ha suposat un increment notable de les persones que segueixen la volta aquest dia. Enguany, amb una novetat fruit dels condicionants meteorològics: se suspenen les carreres a la pista. Se suspèn, idò, també la ballada dels dimonis que més a prop es fa del seu origen pagès.
Els balls aquí i allà se succeeixen com una autèntica i efectivíssima cercavila i l’acumulació de santantoniers, avui horabaixa més de tota edat que no els valents del vespre anterior, converteix en la caminada de la comitiva en una trobada que combina estranyament la familiaritat amb la massa.
Una llengua negra s’allarga enmig de l’avinguda dels tres noms. Ha plogut pocs minuts abans d’iniciar la volta. Però la previsió era bona i els dimonis s’han aventurat a tot. Encara no fosqueja i la munió es divideix per dins els carrers de Fartàritx. Uns opten per avançar camí per trobar un millor lloc a la rotlada, uns altres trien anar directament a sa Bassa per poder veure el darrer ball de tercera fila (les dues primeres ja fa estona que estan guardades per gent que hi fa coa com si esperassin per comprar entrada a un concert de Taylor Swift). Cadascú fa el camí que troba, els dimonis fan el que els toca. Es formen dues rotlades al carrer d’Artà, on haurien d’arribar després de berenar excel·lentment a cals Pont-Perelló. Els més joves segueixen l’evolució de la caminada pel geolocalitzador… i no ho acaben de comprendre: els dimonis són al capdamunt de Na Camel·la. Falten 13 minuts per a les 20h, hora canònica del darrer ball a sa Bassa. Com ho faran per arribar fins al carrer d’Artà, ballar-hi, fer el camí i un altre ball entremig. La presència dels municipals al capdecantó pareix que hauria de tranquil·litzar el grup, però la cosa no està clara. Una altra vegada, els picarols avisaran que els dimonis no deceben, i arriben i ballen.
Caminaran després cap a sa Bassa. Vuit o deu cordons estiben el ventre de Manacor. 1.000 persones? Potser més! Que boti, que boti, Manacor torna a sonar… però trist. “No vull que se’n vagin” diu plorant un infant enfilat a becoll. No vol que se’n vagin, però se’n van, i ell també, ara pel propi peu, plorant desconsolat: “Se n’han anat, i no els he dit adéu”. Que estigui tranquil tothom: l’any que ve tornaran!
