“Res no m’agrada tant/ com enramar-me d’oli cru/ el pimentó torrat, tallat en tires.”
Aquest estiu, no sé per què, ha començat el seu equinocci, el dia que els americans han bombardejat Iran, he recordat les bones estones que he passat llegint Vicent Andrés Estellés. Potser, a mi també, m’agradaria que m’enterressin amb les ulleres. M’he fet una pitxerada de gasosa de can Puig amb envàs retornable envasat a Petra, mesclada amb vi barat de bota de l’Agromart… I molts de glaçons-llum per refrescar-me les freixures de l’enyorament.
Llegesc poemes d’Estellés i em deman com pot ser que determinades proclames influenciadores del feminisme poden conciliar la bellesa dels versos del de Burjassot amb les seves perspectives. Semblen, en segons quins comentaris, tan puritanes que ni les monges de clausura.
Gran part de la poesia universal segons algunes és fruit de l’assetjament i el predomini heteropatriarcal. Cap membre del moviment Me Too podria gaudir de la lírica -ni occidental ni oriental!- sense contradir els seus ideals restrictius. Amb el pseudoargument tan esquizoide de què – el mal s’ha de tallar de soca-rel o – estam salvant vides – reparteixen condemnes i penitències a tort i a dret. D’acord que hi ha assassins de dones, violadors i malanats maltractadors. Em confés membre dels qui els mutilaria els penis sense anestèsia, amb dos tests de teula i no amb tests psicològics ni castració química. Mentre que l’esquerra woke demana reinserció i psicoteràpies com en els contes de Walt Disney que els dolents tornen bons per un cop de vareta màgica.
Però per avui, perdonau-me amatents lectors, em vull concedir el luxe i el plaer de proposar-vos que no mireu la imatge que acompanya aquest text amb segones intencions ni malvolença. És una postal de les anomenades romàtiques pels col·leccionistes que té cent anys. La vaig trobar en un mercadet i 60 cèntims d’euro em va costar. Qui és aquesta dona? Em ve a la memòria la cançó que cantàvem d’infants, aquella Juanita Banana. Mirant la imatge no em venen al cap les relacions tòxiques, les fel·lacions no consentides ni la pornografia. Simplement, pens en Estellés i en Ausiàs March, el seu veí en la meva biblioteca. I vaig d’una conversa amb la vida a una altra conversa amb la vida, de la qual això n’és un petit fragment. Bon estiu i molta fruita!
