Fa uns mesos vaig poder assistir a la conferència que el professor Nuccio Ordine va fer a la sala d’actes d’Es Baluard. Organitzada pel Cercle d’Economia i el Club Última Hora convocà unes tres-centes persones. L’aforament ja estava complet una setmana abans de l’acte. I és que els darrers anys aquest conferenciant ha gaudit d’un èxit mediàtic internacional aconseguint fer esdevenir best-sellers llibres com La utilitat de l’inútil.
Bàsicament en els seus escrits Ordine posa en evidència les característiques d’un model de societat que gira l’esquena al seu bagatge cultural. Són assajos breus amb moltes citacions i recomanacions de lectura de clàssics que, tanmateix, molta poca gent durà a terme. Frisam massa i llegir Montaigne exigeix el coratge de la paciència.
Per part meva diré que vaig anar a aquest acte motivat, sobretot, per la companyia, ja que em va oferir una entrada una amiga que, per a mi, és un compendi de cultura i bellesa. Diríem que aquesta persona és com una dolça i divinal Minerva de les contrades greco-llorencines. Aleshores, cap a Ciutat hi manca gent! Com podia desaprofitar aquella avinentesa? El fet és que si voleu escoltar la conferència d’Ordine, la trobareu a YouTube. En canvi, els bons moments compatits amb l’amiga mentre, acabada la conferència, preníem unes canyes, això és irrepetible.
En els bars sempre he trobat espècimens humans interessants i això que ni jo ni cap membre de la meva família hem estat molt d’anar als casinos. Que jo recordi mon pare anava a berenar a un bar els hiverns, però no era gent d’estar aturada contemplant el panorama social que circulava per davant el tasser. Ahir, que era Sant Blai, per cert, vaig anar a un bar i em trob un home que em diu: “Sort que Sant Blai cura del mal de coll que si curàs de les morenes… “. Resulta que a Campos tenim el costum d’anar a l’oratori de Sant Blai per tal d’ungir-nos el coll amb oli beneït per prevenir els mals de gargamella. Aquest és el “lumpen poetariat” que a mi m’agrada reivindicar.
Ordine semblava no tenir pèls a la llengua i parlava i parlava de com les multinacionals i l’utilitarisme neoliberal estan carregant-s’ho tot i com hem d’oposar, en la mesura de les nostres forces, resistència a aquesta calamitat. Llàstima que cada vegada sembla més clar que la dita “Moltes mosques poden matar l’ase” és una fantasia si l’ase és el neoliberalisme. Una bèstia engolidora que du sempre l’aigua cap al seu molí. El fet que Ordine parlàs des de la tarima d’uns patrocinadors de dubtosa ètica altermundialista el situava dins un exemple evident que canviar el món és, sovint, una escenificació, en el fons hipòcrita, dels qui no volen canviar el món.
L’exemple més flagrant que contemplarem a Ciutat serà com Camper redissenyarà el barri de Gomila perquè sembli un poc aquella ciutat ideal i distòpica d’El xou de Truman.
Durant la conferència el català tingué un protagonisme folklòric. El rector de la UIB, el president del Cercle d’Economia, La presidenta del Club Última Hora… tots parlaren en castellà manco per dir “bon vespre.” Una grata sorpresa va ser que el conferenciant, en començar la seva xerrada, ho va fer en català durant cinc minuts demanant disculpes per no poder fer tota l’exposició en la nostra llengua. Cità un vers d’Ausiàs March i tot. Essent aquest home un romanista de prestigi s’hauria pogut fer tota la part de presentació en català. Però com sempre feim de la substitució lingüística una excusa per no ofendre ningú.
El que agradà als meus alumnes quan els vaig resumir la conferència va ser la consigna de: com més cultura tenguem menys ens manipularan. Una alumna que nom Tedy ho va apuntar en lletres ben grosses a la plagueta i després, ja per acabar, tota la classe em demanà que posàs la cançó que na Shakira ha dedicat a Piqué. Els vaig dir que això els perjudicaria el cervell. Però la realitat s’imposà de bell nou i és que, en el fons, potser ens agrada estar manipulats i formar part del ramat més del que ens pensam i assumim. El mite de la caverna i tot això…
