skip to Main Content

Paisatges sonors compartits a l’antiga Mediterrània

La revista cientfícia Quadrivium va publicar fa dues setmanes un article relacionat amb el patrimoni històric de Manacor, un estudi que és el resultat de l’ampliació de dues propostes anteriors. La primera, una breu aproximació als inicis de la música al municipi de Manacor, publicada per l’Escola de Mallorquí en el volum XX Segles de música a Manacor. Homenatge a Aina M. Sansó. La segona aproximació fou l’anàlisi del tintinnabulum del Museu de Manacor, dintre del seu cicle de conferències La peça del mes. Bona prova que l’activitat d’aquestes dues entitats són capaces d’estimular la investigació i l’aprofundiment en diversos aspectes històrics i culturals del municipi.
Aquestes dues activitats foren l’inici d’un estudi més exhaustiu, que recull aquest article publicat a Quadrivium, «Paisatges sonors compartits a l’antiga Mediterrània». En ell, s’analitzen els tintinnabula i el cant a les basíliques paleocristianes mallorquines com a exemple d’estudi interdisciplinari des de l’arqueologia i etnomusicologia; la qual cosa permet reconstruir paisatges sonors que vinculaven les antigues comunitats mediterrànies. El terme paisatge sonor és usat com a definició de pràctiques musicals amb un concepte tímbric i vocal compartit des d’èpoques molt primerenques.
En aquest article es considera, en primer lloc, la natura del so com l’element que vincula tot un grup d’idiòfons diversos de la Mediterrània, fabricats en metall i relacionats amb contextos funeraris (des de Sicília a Sardenya, Còrsega, Creta, Egipte, Itàlia i costa catalana-valenciana). S’estudien els tintinnabula —discs de bronze que apareixen en jaciments funeraris del talaiòtic i posttalaiótic a les Illes Balears del c. 650 aC fins 123aC.— a més de campanetes i altres idiòfons. L’examen de les diverses aportacions arqueològiques des de la perspectiva etnomusicològica i organològica condueix a considerar-los instruments amb caràcter processional o de dansa que comparteixen una mateixa «idea sonora» o «idea tímbrica» subjacent als contextos en què s’usaven. Tot plegat esdevé una conceptualització o simbolització del timbre d’aquests instruments arreu de la Mediterrània.
Segles després, un altre exemple de repertori musical compartit en aquest marc geogràfic pot ser reconstruït a partir de les aportacions arqueològiques. El cant en les basíliques paleocristianes de les Balears (segles IV-IX dC.) es pot relacionar amb la interpretació d’un repertori vocal semblant al de les pràctiques musicals cristianes provinents del nord d’Àfrica; hipòtesi reforçada amb documents com la carta del bisbe Sever (s. V) i les descripcions del repertori pregregorià cantat al nord d’Àfrica de McKinnon (2000), a més de restes de ceràmica i elements de les tombes estudiades en les excavacions dels darrers anys. De tota manera, per a la elaboració d’aquest apartat han estat fonamentals les aportacions de la revista del Museu, MUSA, així com els estudis extraordinàriament interessants de Josep Amengual i Batle. Així mateix, cal destacar les darreres investigacions sobre tintinnabulum publicades per Laura Perelló i Bartomeu Llull.
L’aproximació multidisciplinària permet reconstruir les pràctiques musicals en períodes històrics llunyans, dels quals no se’n té prou informació; a més de documentar el bescanvi entre les diferents comunitats mediterrànies. Es pot constatar així que aquest intercanvi no era solament de bens o mercaderies, sinó també de pràctiques culturals, religioses i antropològiques.
Quadrivium és una publicació en línia i de lliure accés de l’Associació Valenciana de Musicologia (AVAMUS) que s’edita anualment basada en un procés de doble revisió per parells (ISSN 1989-8851). La revista accepta articles d’investigació i difusió dins del camp de la musicologia en tots els seus àmbit, i es dirigeix a professionals i estudiants de musicologia. Té com objectiu donar a conèixer estudis que aporten aspectes nous en el camp de la musicologia.

Bàrbara Duran

Back To Top
×Close search
Search