una ona es va retirar
com una mà
SYLVIA PLATH
el meu cor entre les ones
MARIA-MERCÈ MARÇAL
hi llenço les ganes d’estimar-te
[…] i la mar s’ho empassa tot
LAIA MALO
Hi ha gent que té molt poca memòria. Però, també, hi ha persones que tenen una memòria immensa, com la que deu tenir la mar gran. La memòria pot ser un tapís infinit o un teixit esfilegassat. Un pedaç fet per mil mans o xapat per una de tota sola.
La memòria i la pell són obsessives. Perquè la pell també és memòria: és un camp de tensions, ple de corrent. Una superfície rugosa, plena de plecs.
Aquests dies, com si me’ls haguessin clavat a sang, el record em repeteix, com es repeteix una ona, els versos de Laia Malo: «tan i tan molla era la carn que, de fregar-nos, ens enrampàvem».
Certament, si hi ha una veu que té llum i electricitat en el nostre entorn, és la de Laia Martínez López, coneguda com a Laia Malo (Berga, 1984). Escriu, tradueix i fa música. La seva obra ens corrobora com de la memòria, de les obsessions, de l’oblit, del cos, de la pell, de les vivències viscudes i de les creades, del que ens rodeja i del que ja no, es poden fer filigranes en veu i paraula.
Escoltar-la és sentir un mantra punyent, sentir un vaivé d’ones que deixa marca, com quan queda una tercera ona, enmig de la primera i la segona que ja ve, tacada a l’arena. Així, la meva memòria marcada dels seus versos, com una pell plena de sal: «tan i tan viva era la carn».
Malo escriu el cos, escriu el color vermell sang, el record encès, l’escletxa – sigui la nafra o la boca oberta: «Vull dir la vida fins que m’abdiqui -cantar-la». Escriu les formes del desig i el dolor: «perquè això de fer l’amor / és com enfilar agulles de mitja / prò punxa més… molt més».
L’escriptura d’aquesta autora ens situa entre les coses, entre mons que habitam i ella assenyala. No entre-i-entre, no entre una cosa i una altra, sinó entre com ho estam de les ones dins la mar. Entre com ho estam explorant un cos, propi o d’altri. Totalment ficats, immersos. Ens trobam entre pells i records, entre emocions i sentiments, entre desitjos i anhels. Tot això, a vegades ben mesclat i arribat sense cap pronòstic: no tot és blanc o negre. Hi ha una mica de mal, una mica de tremolor, una mica de desig i una mica de ràbia, una mica de por, de si i de no. I tot això, per sort, les paraules, afamades i vives, com les de Laia Malo, ens ho poden fer més lleuger. Perquè, tanmateix, com afirma Plath: «Però tot allò formava part de mi. Era part del meu paisatge».
Tornant a ella, cal tenir present que no només escriu, sinó que Malo torna la poesia al punt de partida: ben de bracet amb la música. És com si els seus versos fossin humits, no sols per la proximitat amb la sang, l’aigua pròpia -suor, saliva, fluid o llàgrima-, sinó perquè les paraules patinen, una cap a l’altra. Ressonen entre elles. Sense pensar-ho, llegeixes els versos en veu alta, demanen ser dits: versos amb nierades d’ocells. Passant per la boca, tot entra més endins del record i s’escriu més fort per damunt la pell.
Un dels llibres que Malo ha traduït magistralment és El bosc de la nit de Djurna Barnes. A la introducció, Jeanette Winterson destaca com: «Hi ha dolor en allò que som, i el dolor de l’amor -perquè l’amor és en si mateix una obertura i una ferida- és un dolor que ningú no pot defugir, si no és que defuig de la vida mateixa». Com hem afirmat, Laia Malo ens acompanya i posa veu a les marques, les escletxes i els solcs de l’amor, del desig i del viure. I havent vist com el llenguatge, entre altres, és saliva i commoció, si posam esment, podem sentir les paraules que ens queden a la boca després de llepar un cos desitjat. O, també, les paraules que ens deixa per la pell una boca quan ens cerca. També les paraules inquietes quan aquest cos s’allunya, quan es retira.
Amb tot plegat, escoltar a Laia Malo és posar-te a flor de pell la passió per les paraules: paraules de carn, amb venes i batecs. Llegir-la és trobar criatures brillants damunt el paper.
