Si he après qualque cosa de la vida adulta és que de cada vegada me costa més donar definicions i categoritzar les coses. Sovint me faig preguntes —què és la pàtria, què és la identitat, on comença i on acaba la tradició?— i, mirau, no hi ha manera de trobar-hi respostes convincents. Un dels conceptes sobre el qual més m’apassiona reflexionar és el de correcció: sembla que tothom té molt clar què és correcte i què no ho és, però quan agafes la lupa i comences a analitzar l’assumpte… ja l’hem feta! Perquè vegem com de relativa pot ser la correcció, posaré 2 exemples de paraules d’ús comú —que surten als diccionaris normatius i, per tant, estan beneïdes per totes les institucions acadèmiques que tenen potestat de benedicció— i que són «incorrectes» respecte del seu origen etimològic.
La primera paraula de què parlaré té el seu origen etimològic en el llatí vulgar MALE HABITU, que es pot traduir com ‘el qui no es troba bé’. A ca nostra, trobam documentat aquest mot —malalt— en temps reculadíssims, però no sempre amb la forma moderna i que consideram correcta, sinó amb una variant que correspon a l’evolució normal del llatí al català: malaute. Per què, si les lleis de l’evolució, la tradició, la correcció i el decòrum dicten que hom ha de dir malaute acaba per dir malalt?
L’insigne filòleg Joan Coromines explica el canvi de malaut(e) a malalt per un possible procés d’ultracorrecció: com que els parlants sabien que auba no era la forma més adequada, sinó alba, i que no era del tot correcte dir aubercoc i havien de dir albercoc, de vegades es corregien en casos com el de malaute, que no feia gens de falta. I en segon lloc, el canvi de malalte a malalt, també segons Coromines, es deuria a un procés d’analogia, és a dir, de comparació: la paraula s’ajustaria a d’altres que tenen l’arrel acabada en -lt i que fan el femení afegint una -a; si alta ve d’alt i molta ve de molt, malalta ve de… Sí, malalt.
Començaré l’explicació del segon exemple amb un acudit que fa poc me va contar mon pare: «Le preguntan a Batman: “De dónde son tus padres?”. Batman responde: “Mi padre es de Murcia y mi madre es francesa”. “Ah, por eso eres un murciégalo!”». Part de la gràcia és que avui en dia consideram incorrecta, fins i tot vulgar, la variant murciégalo, però en rigor és la més acostada a l’etimologia. El nom d’aquest animal escàpol i tenebrós prové del llatí MUREM CAECULUM. De MUREM, ‘rata’, vendria mur- i de CAECULUM, diminutiu de ‘cec’, vendria -ciégalo. És a dir que les ratapinyades espanyoles, etimològicament, són rates cegues. El procés de canvi de murciégalo a murciélago s’anomena metàtesi i és molt habitual tant en català com en castellà: hi ha gent que diu padrí i d’altra que diu pradí; uns diuen àguila i d’altres àliga; uns diuen cap ací i d’altres pac ací. Potser murciégalo no té el glamur que tenia i ja no la consideram correcta, però el mateix Joan Coromines recorda que és la variant que trobam a obres de Quevedo, Cervantes i a La Celestina, i que encara és viva a Mèxic, Colòmbia i Veneçuela.
En fi, que la propera vegada que vulguem corregir algú hauríem de pensar que, això de la correcció —com tot—, és també qüestió de perspectiva.
