A la foto: el grup d’alumnes, entre els quals els germans Parera, i el professor Àngel Orte, de l’escola d’aviació de Porto Colom. Foto Arxiu Miquel Buades.
Recentment, ordenant la meva biblioteca he recordat una època en la qual em vaig interessar per la història de l’aviació. Sempre m’agrada dir als meus alumnes que hi ha hagut grans invents que han nascut dins trasts i portasses. Aquest és el cas dels mecànics de bicicletes Wilbur i Orville Wright, un bon exemple per fer veure que, per molta mancança de recursos, el que compta en els afers humans és la perseverança i la tenacitat. Virtuts que són l’antítesi del victimisme tan present en el món acadèmic avui dia.
Avui hem normalitzat l’omnipresència dels aparells voladors per damunt els nostres cels. Fa ràbia la quantitat d’enlairaments i aterratges que patim en aquesta mena de portaavions que ha esdevingut Mallorca. Abans era a l’estiu, però anam pel mal camí de ser-ho tot l’any. Per afegitó, l’eclosió dels drons que hi ha qui diu que són el futur de les comunicacions i de la guerra. Però la part que m’agrada de la història de l’aviació és la dels seus inicis, quan volar era una autèntica temeritat. I molt més arriscada i sana que la dels astronautes i els Elons Musks endimoniats -dels nostres temps endimoniats- amb posseïts per la dèria dels milmilionaris de passar unes vacances orbitant en qualsevol estació espacial i colonitzar planetes per empastifar-los de gèrmens humans.
El primer vol d’un aparell volador que es pugui considerar com a tal es va dur a terme a les platges de Kitty Hawk, Carolina del Nord. El 17 de desembre de 1903 Orville Wright enlairà el seu aparell a 2 metres d’alçada i, durant 12 segons, realitzà 40 metres de recorregut.
Pegam un salt cronològic i el 1910 el pilot francès Julien Mamet realitza demostracions aèries al que aleshores era l’hipòdrom de Son Macià, situat a la carretera de Palma a Inca, devers el kilòmetre 6. Devers allà on ara hi ha Alcampo. Una altra dada important per arribar al tema que volem tractar és la de 1922 quan es crea l’escola d’hidroaviació de Portocolom. Els seus impulsors foren el català Àngel Orté Abat i el manacorí Francesc Oliver Billoch, ben segur els creadors de la primera escola civil d’aviació de l’estat espanyol. Oliver s’havia diplomat a l’escola de Cuatrovientos. L’Ajuntament de Felanitx possibilità la construcció d’un hangar i els donà 1.000 pessetes de subvenció. La matrícula costava 6.000 pessetes, una fortuna en aquells moments. D’aquesta escola sortiren tres pilots mallorquins: els germans Andreu i Jordi Parera a. Sinia de Manacor i Josep Gomila a. Noio de Felanitx. Dos ciutadans més que s’hi matricularen no acabaren la formació consistent en un mínim de 26 hores de vol i mig any d’ensinistrament. Els dos germans manacorins, Àngel Orté i el mecànic Guillem Coll, dia 30 de juliol de 1923 començaren una volta aèria a la Península amb dos hidroavions. Aquests aparells, per fer-nos una idea de les seves possibilitats, estaven equipats amb un motor Fiat de 300 cavalls, tenien una envergadura de 15,5 metres i 10 metres de cap a cap d’ala. La velocitat aconseguida era de 165 km/h tenint una autonomia de 700 km. La seva capacitat màxima podria ser de 3 passatgers incloent el pilot. L’expedició seguí l’itinerari Barcelona-Saragossa amarrant al riu Ebre per seguir cap a Bilbao i Galícia. Però, en el decurs d’una escala a Rivadeo, un incendi destruí un dels aparells. A partir d’aquest moment només Andreu Parera i Àngel Orté continuaren la volta que els dugué de tornada a Barcelona. En una entrevista periodística, molts d’anys després el mecànic Guillem Coll recordava que l’amaratge previst a Saragossa, entre el Puente de Piedra i el de Hierro, fou entrebancat per un cable i hagueren d’anar-se’n 15 km més enllà. En reprendre el vol cap a Bilbao, el motor no carburava bé i calgué baixar al Cantàbric, abans d’hora. Aleshores una barcassa els remolcaria a la Ría de Orio, on després d’un parell de setmanes, canviaren el motor i seguiren cap a llevant fins a Fuenterrabía, d’on tornaren cap a oest. Segons aquesta versió, al pont del Musel s’afonà un dels hidros per causa d’una galerna; l’altre fou abordat per un vaixell.
A l’article publicat a revista 07500 “Quin va ser el primer vol que va aterrar a Manacor? I a Porto Cristo?” del qual no hem pogut localitzar l’autoria havent-nos intentat posar en contacte amb el correu que es facilita a Internet, poca cosa més aclarim sobre els Parera i Francesc Oliver, manacorins pioners de l’aviació. Sembla, segons aquest article, que els germans Parera també havien fet exhibicions de vol a diverses festes patronals de Portocristo amb els primitius hidroavions. “Els germans Sínia emigraren després a Sudamèrica i ja no en tenim pista” llegim en el treball del sempre venerable i solvent geògraf Vicent Maria Rosselló Verger. En el seu opuscle Prehistòria de l’aviació a Mallorca publicat el 1974 l’investigador contextualitza la creació de l’escola de Portocolom en un moment de crisi de la pionera companyia Aeromarítima que operava al port de Palma. Aquesta empresa havia estat la primera empresa del ram a Mallorca i era propietat de gent de la noblesa com els Gual de Torrella, indústria, banca i professions liberals com el seu director gerent Josep Tous Ferrer. Tant el marquès del Palmer com Joaquim Gual de Torrella foren dels primers mallorquins que prengueren el vol. Malgrat que tots els aparells d’aquesta companyia eren excedents de la Primera Guerra Mundial.
Pens que la gesta dels Parera i la iniciativa de Francesc Oliver mereixen més atenció a uns pobles tan carregats de llegendes i personatges peculiars com són Manacor i Felanitx.
Pel que fa a Francesc Oliver en trobam més dades a l’Enciclopèdia de Mallorca. Havia anat a Manacor el 1890, per tant, en fundar la primera escola d’aviació civil de l’estat espanyol tenia 34 anys. Va ser procurador dels tribunals i delegat de Marina a Portocristo. Dugué a terme una activitat literària escrivint el 1919, amb col·laboració amb Jordi Martí a. Mascle Ros, l’obra satírica El rey Herodes manacorí, per la qual fou processat. En el camp de la piscicultura, del 1944 és El patrón de pesca de Mallorca. Deixà algunes peces teatrals inèdites que estaria bé valorar la seva viabilitat de ser representades. Sembla que consultant l’hemeroteca de Perlas y Cuevas podríem trobar-ne algun d’aquests textos.
Oliver fou també impulsor del setmanari Manacor en la seva segona època i col·laborà en La Aurora i Arriba. Morí a Portocristo el 1967.
I PER ACABAR, una addenda: sabíeu que Roland Garros va ser un pioner de l’aviació militar francesa que durant la Guerra del 14 ideà un mecanisme que permetia disparar una metralladora frontalment sense que les bales destrossessin les hèlices del motor? Un avanç letal en la indústria de la guerra que va lligat al molt honorat manacorí Rafa Nadal. Aquest sí que vola amunt… qualsevol dia el trobarem pilotant un Kia per devers la lluna tocant les pilotes a algun marcianet.
Si algú vol continuar investigant aquest tema per una comunicació a les jornades d’estudis locals o per pura curiositat crec que és ben interessant.
