Imatge: Pantocràtor. Mosaic bizantí, 1261 (https://educacion.ufm.edu/anomimo-pantocrator-mosaico-bizantino-1261/)
Enguany fa vint anys que el dia de Pasqua va caure el 27 de març. Ho recordaré tota la vida perquè va ser el dia que va morir mon pare als cinquanta-nou anys. Va recórrer amb gran dignitat el viacrucis del càncer i, una matinada freda a l’hospital de Caubet, va deixar-nos. M’he demanat sovint quina relació tenia amb el meu pare i almanco m’ha semblat clar que els pares de la meva generació, la majoria, no varen deixar d’emprar el sentit comú pel que fa a la criança dels seus fills.
Quan tenc algun problema m’encoman a la memòria que és com si diguéssim una marededeu que ens agombola i il·lumina una mica enmig del caos. Record i em deman. Què haurien dit els meus pares si algun professor m’hagués cridat l’atenció. Ells no varen trepitjar mai l’institut en tota la meva secundària. Per contra, rest astorat davant la saturació de feina i telefonades que fan els tutors actualment. Hauríem de valorar quin sentit tenen tantes tutoritzacions a partir de 4t d’ESO pam endavant, pam enrere. Sobretot als pares d’alguns d’aquests “infants” que ja es colguen amb les seves respectives parelles a l’habitació on encara romanen algunes de les joguines amb les quals jugaven abans que arribàs l’adolescència i el mòbil. Una altra cosa són els nins dels primers anys de l’ESO que no havien d’haver anat mai als instituts tan joves. Ho decidiren els tècnics a això de dur nins de dotze anys mesclats amb els de divuit.
Sobreprotegir, ben segur, és un acte de violència estructural com em comentava una companya psicòloga tot parlant de les paternitats tòxiques. La viciadura fa esdevenir els infants i joves uns futurs adults insegurs, consentits, cuetes i sense recursos per resoldre problemes. Què hi ha sobreprotecció ho demostra cada dia l’embús de cotxes a l’entrada i sortida dels centres educatius. O com està el tema de la reinserció de menors delinqüents a Es Pinaret. Fracàs de tots els protocols, fracàs absolut del gremi que apel·la a la manca de recursos com un mantra. Massa farina blana i poques xapetes.
Una alumna em diu que li parl malament quan l’estic renyant… Reinona no t’adones que t’estic renyant perquè ets tu em parles malament i em vens amb exigències? Telefon a la mare: Estava contenta que la nina tengués mal geni perquè “así no la pisoteará nadie”. També, aprofitant l’avinentesa, em comenta que jo a classe un dia havia dit “Què putes dius?” i altres paraules indegudes i impròpies de tot un representant de la cultura. Quan convé els mestres sí que som referents, sobretot quan ens volen cercar les puces. Feia uns mesos que vaig perdre els papers i vaig proferir algunes flastomies i, clar, alguns alumnes i pares aprofiten per guardar-se al butxacó artilleria per si de cas convé. No vaig actuar bé, ho reconec.
Però, per altra banda, aquesta societat paradoxal està robant la infantesa als nins. Quantes hores els feim perdre amb continguts absurds en jornades que no tenen cap ni peu en l’àmbit d’horaris? Quines opcions en ser més grans de tenir un habitatge i un sou digne? Quin context socioeconòmic els estam deixant en herència? Els amollam a la mar gran sense gaires flotadors. Quins seran els seus cirineus? Qui els ajudarà a carregar la creu? El ChatGPT?
On som avui? Pasqua ha arribat, que ressuscitin l’esperança i el sentit comú. I allà dalt que ens trobem tots plegats quan sigui l’hora.
Déu no té Internet per això ha de ressuscitar en cada instant, en cada petit acte.
